Tal dia com avui de l’any 1659, fa 365 anys, a l’illa dels Faisans (un illot fluvial al mig del riu Bidasoa), Luis de Haro, ministre plenipotenciari de la monarquia hispànica, i el seu homòleg francès, Jules Mazzarino (més conegut com el cardenal Mazzarino), signaven el Tractat de Pau dels Pirineus, que posava fi a la Guerra hispanofrancesa (1635-1659) i a la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59). Durant bona part d’aquell segle, les monarquies hispànica i francesa s’havien enfrontat en diversos conflictes per a dirimir el nou lideratge continental i mundial (l’imperi hispànic, primera potència des del 1519, havia iniciat la seva decadència, mentre que la monarquia francesa estava immersa en una dinàmica ascendent que la conduiria a la primacia).

Després d’un quart de segle de guerres (quasi mig segle, si comptem des de l’esclat de la Guerra dels Trenta Anys, 1618-1648), la monarquia hispànica estava exhausta i va sol·licitar l’inici de converses de pau (1656). En aquell context, la delegació diplomàtica francesa va reclamar el lliurament dels Països Baixos hispànics (l’actual Bélgica) a canvi de la fi de les hostilitats. La transferència de domini dels rics Països Baixos hispànics era el veritable objectiu de la cancelleria francesa. Però a la cort hispànica imperava una cultura punitiva contra Catalunya, per la Revolució independentista de 1640, que, a ulls de les classes cortesanes de Madrid, havia estat una traïció que havia posat en perill la unitat i la continuïtat de l’imperi.

Haro i els seus negociadors van oferir les places militars més importants del sud dels Països Baixos hispànics i van oferir també els comtats del Rosselló i del Conflent. El rei Lluís XIV, després de valorar l’oferta hispànica, va proclamar que França no tenia cap interès en aquells petits territoris al peu dels Pirineus, però que els retenien per a forçar, en un futur, l’obtenció parcial o total del seu objectiu prioritari: els Països Baixos. Durant el que va restar de segle (1659-1700), mentre Versalles cobejava el seu objectiu prioritari, els comtats del Rosselló i del Conflent i la meitat nord de la Cerdanya (a partir del 1660) van tenir l’estatus de Provincia Extrangera, és a dir, que no van ser mai incorporats, totalment, als dominis de la monarquia francesa.

Felip IV va lliurar a Lluís XIV els comtats del Rosselló i del Conflent (1659), i més tard la meitat nord de la Cerdanya, a canvi que els francesos retiressin el suport a l’estat català independent proclamat el 1641. Ultratjant les Constitucions de Catalunya, que havia jurat anteriorment, va alienar un tros del país i, de mutu acord amb la delegació francesa, ho va presentar com el desig que els nous límits seguissin el traçat de l’època romana, seguint les crestes dels Pirineus. Aquest argument es demostraria totalment fals quan l’any següent va cedir l’Alta Cerdanya, que és de la conca del Segre, és a dir, és territori situat a la part sud de la serralada, dins de la península Ibèrica.