Tal dia com avui de l’any 1892, fa 131 anys, s’inaugurava el mercat de l’Abaceria de Gràcia, que seria la primera instal·lació coberta d’aquestes característiques a l’antiga vila. Quan es va produir aquest fet, la vila de Gràcia no tan sols era un municipi independent; sinó que, també, era el segon nucli demogràfic i industrial de Catalunya. L’any 1892, Barcelona ja havia superat els 500.000 habitants; Gràcia en tenia 50.000; Reus i Tortosa censaven 30.000 veïns; i les capitals provincials catalanes —Girona, Lleida i Tarragona— ben just superaven els 20.000 residents.

Aquell mercat va ser situat sobre un solar delimitat pels actuals carrers de Puigmartí, dels Desemparats, de Torrijos i la Travessera de Gràcia, que, des del 1887, ja s’utilitzava, parcialment, com un mercat a l’aire lliure. Inicialment va ser anomenat mercat de Santa Isabel, però, popularment, va ser conegut com el mercat de la Revolució. El nou mercat va ser promogut pel propietari del solar, l’industrial Jaume Puig Martí, amb els plànols de l’arquitecte Josep Torres; sobre la finca que, amb anterioritat, havia ocupat la seva antiga fàbrica El Vapor Nou dedicada a la producció de roba de cotó.

Inicialment, els paradistes pagaven un lloguer al propietari, però durant la dècada de 1920 va passar a titularitat municipal. Gràcia ja havia estat absorbida per Barcelona, i a partir d’aquell moment, els paradistes liquidarien el lloguer a l’Ajuntament. També, a partir del moment en què va passar a titularitat municipal, l’Ajuntament de Barcelona va obligar tots els venedors ambulants que es desplegaven al voltant de l’edifici o a la plaça de la Revolució a desplaçar la seva activitat a l’interior del mercat. Va ser llavors quan se li va imposar el nom actual de mercat de l’Abaceria.

Aquest mercat, actualment en desús mentre es projecta una renovació integral, estava format per tres naus (la central, de grans proporcions, i les dues laterals, més baixes) i estava bastit amb una estructura metàl·lica i un tancament d’obra. No obstant això, els elements arquitectònics més característics (i que ha desaparegut amb la reforma) eren els teulats lleugerament corbats, com si fossin teules gegantines col·locades a manera de sostres. Sempre va ser molt concorregut, però va adquirir una gran notorietat fora de la ciutat a través de la novel·la La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda.