Tal dia com avui de l’any 1597, fa 426 anys, s’iniciaven les obres de construcció del Teatre de la Santa Creu, anomenat popularment Casa i Corral de les Comèdies. Aquest edifici seria promogut per l’Hospital de la Santa Creu com una via de finançament de la seva activitat. Seria emplaçat a la Rambla sobre un edifici efímer anterior, construït poc abans, exclusivament amb fusta. El nou edifici (actualment situat sobre les finques 27 i 29 de la Rambla) es va projectar i construir amb pedra i fusta i es va convertir en un dels principals focus d’activitat cultural i social de la ciutat durant els segles posteriors (XVII i XVIII).

La construcció del nou edifici, que representava la consolidació de l’activitat teatral que s’hi desenvolupava, va ser molt controvertida. Les jerarquies eclesiàstiques de la ciutat (bisbe Lloris i els canonges de la seu) s’hi van oposar, argumentant que les obres que s’hi representaven eren contràries a la moral que dictava l’Església catòlica, sobretot en aquells anys de plom immediatament posteriors al Concili de Trento (1545-1563). També la facció més conservadora de les autoritats civils s’hi van oposar, amb el pretext que, en moltes ocasions, a la conclusió de les funcions es produïen baralles multitudinàries a la rodalia del teatre.

Finalment, i després de molts estira-i-arronses, es va completar l’obra i es va inaugurar el 1603. El Teatre de la Santa Creu va resistir relativament bé els bombardeigs de l’artilleria borbònica durant el setge de 1713-1714. I, posteriorment, va viure els grans escàndols protagonitzats pel capità general borbònic Ambrosio de Funes, comte de Ricla, i la seva amant Teresa Bergonzi, segona ballarina de la casa, i que va resultar ser una espia al servei del faldiller i mercenari de l’espionatge Giacomo Casanova. Gairebé dos segles més tard de l’inici de les obres (1783), el Teatre de la Santa Creu acolliria l’obertura de la primera temporada estable d’òpera de la història de Barcelona.

El Teatre de la Santa Creu va ser totalment refet després d’un gran incendi que va destruir la totalitat de l’edifici anterior (1787). Després d’aquell sinistre, les autoritats municipals de l’època van habilitar un edifici de representacions efímer, construït amb fusta i situat als voltants, mentre es duien a terme les obres de reconstrucció del teatre destruït per les flames (1787-1789). Posteriorment, el Teatre de la Santa Creu seria rebatejat com a Teatre Principal (1840) i novament reformat (1847) segons el projecte de l’arquitecte Francesc Daniel Molina i Casamajó (Vic, 1812 - Barcelona, 1867), autor del pla urbà i arquitectònic de la plaça Reial.