Tal dia com avui de l’any 1919, fa 104 anys, s’iniciava la vaga de la Canadenca, que es convertiria en una de les fites més rellevants del moviment obrer català. Aquesta vaga, que va començar als tallers barcelonins de l’empresa hidroelèctrica Riegos y Fuerzas del Ebro, SA, filial de la Barcelona Traction, Light and Power, coneguda popularment com la Canadenca, en pocs dies s’estendria per tot el sector energètic i dels transports de Catalunya. La vaga adquiriria una gran dimensió social i culminaria amb la consecució de la gran reivindicació de la classe obrera: la jornada laboral de vuit hores. Catalunya seria el primer país d’Europa a assolir aquesta fita.

El conflicte laboral entre la direcció i la plantilla de Riegos y Fuerzas del Ebro va esclatar uns dies abans, a finals del mes de gener de 1919. La direcció va introduir canvis en les condicions de treball del personal de facturació que representaven una disminució dels sous. Els afectats van demanar assessorament al sindicat CNT i la direcció va respondre amb l’acomiadament de vuit treballadors. El 5 de febrer la resta de personal de facturació es declarava en vaga de braços caiguts, a la qual la direcció respondria, aquest cop, amb cent quaranta treballadors acomiadats. Aquella mesura seria l’espoleta d’una gran vaga que, el mateix dia, s’estendria al personal de producció i distribució.

La vaga de La Canadenca va concloure, també, quan la patronal i el govern espanyol van acceptar els altres punts principals de les reivindicacions obreres: alliberament dels treballadors empresonats per la repressió policial i militar desfermada pel govern espanyol (uns 4.000), increments salarials per fer front a la crisi de consum que afectava l’estat espanyol després de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), reconeixement de la capacitat legal dels sindicats en la negociació dels conflictes i readmissió de tots treballadors acomiadats pel simple fet d’haver secundat la vaga. No obstant això, el govern espanyol mantindria empresonats alguns dels líders sindicals fins a finals de l’any 1919 i, fins i tot, consta que en alguns casos aplicaria la “llei de fugues”.