Tal dia com avui de l’any 1203, fa 821 anys, es col·locava la primera pedra del temple de Santa Maria l’Antiga, actualment coneguda com la Seu Vella de Lleida. Prèviament, s’havia enderrocat, desenrunat i ampliat l’espai on es construiria la nova catedral de Lleida, que, anteriorment, havia estat ocupat per l’antiga basílica paleocristiana dels segles IV a VIII (d’aquí venia el nom de “l’antiga”) i per la mesquita musulmana dels segles VIII a XII. Aquell acte va estar presidit pel rei Pere I de Barcelona i II d’Aragó (que deu anys més tard moriria a la batalla de Muret, 1213), pel comte independent Ermengol VII d’Urgell, pel bisbe de la Sedis Ilerdensis, Gombau de Camporrells, i per l’arquitecte de l’obra, Pere de Coma.

Després de la recuperació de la ciutat (1149), es va edificar el temple de Sant Llorenç, que faria les funcions de seu catedralícia durant un segle llarg (1149-1278). Però el fort increment demogràfic de la ciutat va animar les autoritats civils i religioses a construir un temple més gran. La nova catedral seria un edifici d’estil romànic (planta i alçats articulats “ad quadrantum”), que responia a una disposició i una estètica molt esteses a la Normandia i molt vinculades a l’orde benedictí. L’obra va tenir una durada de 75 anys, i la nova catedral va ser consagrada el 31 d’octubre del 1278 pel bisbe Guillem de Montcada i sota el regnat de Pere II de Barcelona i III d’Aragó, net del rei Pere, que en va col·locar la primera pedra.

Entremig, Santa Maria l’Antiga va ser l’escenari d’un dels episodis més importants de la història de Catalunya. El 15 d’agost del 1214, Jaume I, llavors un nen de sis anys que havia perdut els seus pares (el rei Pere, a Muret, i la reina Maria, a Roma) entrava al temple pel creuer esquerre (la part construïda en aquell moment) agafat de la mà del seu tutor, Aspàreg de la Barca (un parent que ell sempre va anomenar 'oncle') i es dirigia a l’altar per a ser coronat. Les especials circumstàncies del moment (la mort del rei i del bo i millor del braç militar a Muret amenaçava la desaparició de l’edifici polític catalanoaragonès) obligarien a celebrar la que seria l’única coronació conjunta (amb la presència dels estaments catalans i aragonesos) de la història catalanoaragonesa.