Tal dia com avui de l’any 1845, fa 179 anys, a Madrid, la reina Isabel II (la setena Borbó al tron de Madrid) sancionava un nou text constitucional que reformava substancialment el de 1837 (redactat i aprovat durant la primera guerra Carlina), i que representava una important involució en els drets i les llibertats individuals que s’havien conquerit fins aleshores. La Constitució de 1845 era menys progressista que la de 1808-1814 (Josep I), la inèdita de 1812 (Corts de Cadis), la de 1820-1823 (trienni liberal de Riego) o l’esmentada de 1837-1845. Era, pràcticament, una còpia de l’Estatut Reial de 1834-1837, que havia promulgat la reina regent Maria Cristina —poc després de la mort de Ferran VII (1833)—, per a guanyar-se la fidelitat dels liberals i neutralitzar els carlins que s’havien rebel·lat contra la seva filla Isabel II.

La Constitució de 1845 era molt restrictiva. No havia avançat en l’extensió del sufragi: es mantenia la limitació de vot als homes majors d’edat, que estaven alfabetitzats, i que tenien un patrimoni mínim de 5.000 reals. Tampoc s’avançava en conceptes que els liberals havien introduït en la vida pública espanyola durant la dècada anterior: la “sobirania nacional” perdia poder davant la institució de la corona, que, entre altres coses, guanyava el dret a dissoldre unilateralment les Corts o recuperava la facultat de declarar la guerra a un enemic exterior sense autorització de les Corts. En el camp de l’arquitectura de l’Estat, aquell text tampoc avançava gens: es potenciava la divisió provincial de 1833 amb l’objectiu de diluir les nacions històriques (Catalunya, País Valencià, Aragó, Navarra, País Basc, Galícia).

A més, aquella constitució consagraria un sistema d’alternança que, emparat en el fenomen del caciquisme social, polític i econòmic, dominaria la política espanyola durant tot el segle XIX i fins a la caiguda del règim de la Restauració Borbònica (1923). A partir de 1845, els partits moderat (liberal de tendència conservadora) i progressista (liberal de tendència revolucionària) s’alternarien en el poder de forma rigorosament pendular. Una de les mostres més representatives d’aquell sistema elitista i corrupte seria la figura del “diputado cunero”. Aquest personatge no tenia cap relació amb el districte electoral on es presentava, però es perpetuava en el càrrec amb un curiós mecanisme: cada quatre anys era designat, de forma pactada i alterna, per cada un dels dos partits que dominaven l’escenari electoral.