Tal dia com avui de l’any 1713, fa 305 anys, en el context de la Guerra de Successió hispànica (1705-1715), la Junta de Braços del Principat —la reunió dels representants dels tres estaments polítics, l’equivalent de l’actual Parlament— feia públic el resultat de la votació del 6 de juliol sobre les dues propostes que s’havien presentat a deliberació: capitular o continuar la guerra. Del total de 120 representants polítics reunits, 75 van votar a favor de  la resistència a ultrança i 45 van votar a favor de la rendició negociada. Aquell resultat obriria una fase nova del conflicte (1713-1714), que les cancelleries de Madrid i París anomenarien, respectivament, “la guerra de los catalanes” i “la rébellion des catalans”, i que l’oposició parlamentària de Londres denominaria “the case of the Catalans” (el cas dels catalans).

Aquella Junta extraordinària estava motivada per un canvi radical de l’escenari bèl·lic. L’11 d’abril les potències aliades que donaven suport al partit austriacista havien signat amb la monarquia francesa retirar-se del conflicte a canvi d’importants concessions econòmiques i territorials (Tractat d’Utrecht). El 13 de juny es pactava l’evacuació dels exèrcits aliats i el 30 de juny Catalunya quedava sola en la defensa de la candidatura de Carles d’Habsburg, amb els exèrcits borbònics que ja havien ocupat la meitat del territori del Principat. En aquell context, la Conferència dels Tres Comuns (la reunió a parts iguals dels delegats de la Generalitat, del Consell de Cent barceloní i del braç militar o Exèrcit de Catalunya), va convocar la reunió extraordinària de la Junta de Braços, que culminaria amb la declaració de resistència a ultrança.

Segons els dietaris de la Generalitat, el braç eclesiàstic, liderat pel diputat Francesc de Solanell i de Montellà, abat de Sant Cugat, estava profundament dividit, però l’opció de la capitulació s’acabaria imposant amb un marge molt estret de vots. En canvi, al braç militar, també molt dividit entre els partidaris de continuar la guerra, liderats pel diputat Manuel Ferrer, i els de capitular, encapçalats pel diputat Nicolau de Sant Joan, la resistència s’imposaria amb un marge estret de vots. Seria el braç popular (també anomenat reial) el que inclinaria decididament la balança: l’opció de resistir defensada pels síndics de Barcelona, Manresa, Sabadell, Valls i Solsona acabaria imposant-se aclaparadorament. L’acord seria celebrat als carrers de Barcelona, tota aquella jornada, al clam de “Llibertat o mort”.

Imatge: Carta del diputat Josep Vilar que comunica a les viles i ciutats del Principat el resultat de la votació / Biblioteca Nacional de Catalunya