Tal dia com avui de l’any 1658, fa 366 anys, a Dunkerque (llavors Països Baixos hispànics) es lliurava la Batalla de les Dunes, una de les més importants de la Guerra hispanofrancesa (1635-1659) i que resultaria decisiva per a decidir el resultat final d’aquell conflicte. En aquella batalla, es van enfrontar un exèrcit aliat anglofrancès, format per 15.000 soldats i dirigit per Henri de la Tour d’Auvergne —vescomte de la Turenne—, contra el Tercio de Flandes de la monarquia hispànica (reforçat amb mercenaris suïssos), que sumaven 15.000 efectius i estaven comandats per Joan Josep d’Àustria (fill d’una relació extramatrimonial entre el rei hispànic Felip IV i l’actriu María Calderón, anomenada “la Calderona”).

Els hispànics, que acudien a Dunkerque per auxiliar la plaça (estava assetjada per l’exèrcit anglofrancès), van arribar esgotats, desnodrits i sense artilleria. Mentre que els anglofrancesos, que feia setmanes que eren emplaçats davant de les muralles de Dunkerque, es van presentar al camp de batalla en plenes condicions. El xoc es va produir a les dunes de Leffinckoucke (a cinc quilòmetres al nord-est de la ciutat), i després de dues hores d’intensos combats, la batalla es va resoldre a favor del combinat anglofrancès. Els hispànics van perdre 6.000 efectius (3.000 morts i 3.000 presoners), que representaven el 40% del seu exèrcit, i pocs dies més tard, la guarnició hispànica de Dunkerque es rendia a l’exèrcit anglofrancès.

Aquell desastre hispànic era l’enèsima derrota dels sinistres Tercios a Flandes i a Catalunya, que, durant dècades, havien imposat un paisatge de terror, patiment i mort, especialment entre la població civil flamenca i catalana. Però el context del moment (la dinàmica creixent de França i Anglaterra en el concert internacional) i la importància estratègica de la plaça que es disputaven (el cap de pont entre Anglaterra i el continent i la principal escala naval entre la península Ibèrica i els Països Baixos) faria que el resultat d’aquella batalla suposés el punt final de la supremacia dels sinistres Tercios hispànics als camps de batalla i als països ocupats.

Tan sols un any i mig més tard (7 de novembre del 1659), les cancelleries de Madrid i París signaven el Tractat dels Pirineus, que posava fi a la Guerra hispanofrancesa (1635-1659) i que, a més de la mutilació de Catalunya, significava el relleu en el lideratge continental. La monarquia hispànica, que ostentava la primacia des del 1518, passava el relleu a la monarquia francesa.