Tal dia com avui de l’any 1925, fa 94 anys, moria a Torrelodones (Madrid) Antoni Maura i Montaner, que entre 1892 i 1922 havia estat tres vegades ministre (com a membre destacat del Partit Liberal) i cinc vegades president del govern espanyol (com a element dirigent del Partit Conservador). Antoni Maura havia nascut a Palma el 2 de maig de 1853, en una família burgesa catalanoparlant. L’any 1868, als quinze anys, es va traslladar a Madrid per estudiar Ciències ―que abandonaria per a cursar Dret― i els seus companys de classe se’n burlaven pel seu accent acusadament català. No obstant això, en el decurs de la seva llarga carrera política, no va fer mai res en benefici de la llengua i de la cultura catalanes, llavors proscrites.

Maura va ser un dels polítics espanyols més destacats del tombant dels segles XIX i XX. Va viure la crisi de Cuba com a ministre de Justícia durant el període que anticipava la tercera i darrera guerra. Però l’autèntica prova de foc la viuria com a president del govern espanyol durant la Setmana Tràgica catalana (juliol-agost 1909). Tot i que es presentava com un conservador regeneracionista que perseguia el caciquisme, va ser incapaç d’aturar la maniobra de Romanones i Comillas (propietaris de mines al Rif) que va provocar la guerra colonial d’incorporació a Espanya d’aquell territori i que es va saldar amb 1.500 soldats de lleva morts i uns altres 1.000 ferits o mutilats. Més de la meitat d’aquelles víctimes eren reservistes catalans.

Durant la Setmana Tràgica va ordenar una brutal repressió contra la protesta. La repressió conduïda sobre el terreny pel capità general Luis de Santiago i el governador civil Evaristo Crespo se saldaria amb 115 morts, 441 ferits, 1.967 detinguts i 300 deportats. En cap moment va fer res per evitar els cinc afusellaments, entre ells el del pedagog Ferrer i Guàrdia ―falsament acusat pel caciquisme barceloní de ser un instigador de la revolta―. Aquells incidents provocarien la seva caiguda política i el seu pas cap a una situació d’ostracisme que no superaria fins passats nou anys. Com a diputat es va oposar al projecte d’Estatut català inèdit del 1919 i va proclamar que “les reivindicacions d’autogovern catalanes s’apagarien amb cinquanta anys de bona gestió espanyola”.