Tal dia com avui de l'any 1313, fa 704 anys, es signava el Tractat de Poissy (als afores de París) que posava fi al conflicte entre Jaume II (comte independent de Barcelona, rei d'Aragó i de València) i el seu cosí-germà Sanç I (rei de Mallorca, comte independent del Rosselló i de Cerdanya i senyor de Montpeller); amb l'arbitratge de Lluís (I de Navarra i X de França), cunyat de Sanç I. El conflicte entre Jaume i Sanç tenia un origen que els precedia en el temps. L'avi d'ambdós –el comte-rei Jaume I– a la seva mort havia dividit els seus dominis entre els seus dos fills barons: Pere (Barcelona, Aragó i València) i Jaume (Mallorca, Rosselló, Cerdanya i Montpeller).
Jaume i els seus hereus van haver de governar un patrimoni molt vulnerable, marcat per la distància i per la insularitat. En aquesta tessitura havien gravitat políticament cap a la corona francesa, buscant la protecció de París davant l'amenaça constant de Barcelona, que cobejava reunir els dominis de l'avi Jaume. Sanç I, que tenia molt interioritzada la cultura del pacte, va negociar una pau duradora. I en aquell tractat va cedir la Val d'Aran, que formava part del patrimoni de la seva dona –i que havia rebut en herència–, al seu cosí-germà de Barcelona; a canvi d'un tractat de no agressió que li evités caure definitivament en les urpes del seu cunyat Lluís de Navarra i França.
Aran ja havia estat en l’òrbita política catalano-aragonesa amb anterioritat, com a entitat política semi-independent associada al comtat de Ribagorça, que basculava entre Barcelona i Jaca. En la decisió de Poissy hi va tenir molta importància l'opinió de les institucions araneses; que es volien desempallegar del domini que hi exercien els bisbes de Sant Bertran de Commenges, del país de Foix –de la corona de Navarra–. Les elits araneses van pactar la incorporació al Principat perquè Catalunya era un estat feudal –a diferència d'Aragó que era un estat senyorial–. Encaixar la “república” aranesa només era factible en un sistema de pactes i equilibris propi del feudalisme.