Tal dia com avui de l'any 1991, fa 26 anys, se celebrava la primera sessió plenària del Conselh Generau dera Val d'Aran en l'etapa contemporània. Però la història del Conselh Generau, la màxima institució de representació política de la societat aranesa, clava les seves arrels en els primers segles de l'edat mitjana. L'any 1313 el comte-rei Jaume II de Barcelona i d'Aragó va actualitzar les antigues “universitas” (els consells de les valls), organismes amb una tradició que remuntava al segle VIII per adaptar-les a una nova realitat. La Querimònia (la carta magna que recollia els costums i privilegis del poble aranès) va obrir el pas a la creació del Conselh Generau.

El Conselh Generau actuaria amb plenitud durant el període comprès entre 1313 i 1834. Fins i tot després de la liquidació de les institucions de govern del Principat de Catalunya –amb el decret de la Nova Planta borbònica de 1717– que eren la instància superior de representació política. Durant la  guerra de Successió hispànica (1705-1715) la societat aranesa va prendre partit a favor de la causa de Carles d'Habsburg, com ho van fer la quasi totalitat del Principat. Però el triomf militar borbònic i la liquidació de l'edifici polític català, no es va traduir en la supressió del règim foral aranès. Va quedar semi-ocult en l'immens calaix de sastre que contenia els “señoríos” castellans i navarresos.

Comissió bilateral Generalitat-Conselh Generau  (14 de març 2017) / Conselh Generau d'Aran

El Conselh Generau, en perdre la referència institucional catalana, va restar amb un poder polític molt limitat. Però va conservar importants prerrogatives com l'ús i l'aprofitament dels boscos i de les pastures comunals, règim de propietat majoritari. Així va sobreviure fins al 1834. Paradoxalment, seria el primer govern liberal constituït després de la mort de l'absolutista Ferran VII el que suprimiria el Conselh Generau (1834) i distribuiria les seves funcions entre els ajuntaments del país d'Aran i l'acabada de constituir Diputació de Lleida. 157 anys després, el Parlament de Catalunya –restaurat el 1980– donava resposta a una vella i legítima reivindicació de la societat aranesa.