Tal dia com avui de l’any 1235, fa 784 anys, les hosts particulars de Guillem de Montgrí, arquebisbe de Tarragona; de Bernat de Santa Eugènia, bisbe de Girona; de Nunó Sanç Berenguer, net de Ramon Berenguer IV i comte del Rosselló i de la Cerdanya, i de Pere d’Urgell (anomenat en algunes ocasions Pere de Portugal), net, també, de Ramon Berenguer IV i fill de Sanç I de Portugal, completaven la conquesta de les illes d’Eivissa i de Formentera.
El cap d’aquella empresa militar era l’arquebisbe de Tarragona, que, prèviament, havia signat un contracte d’infeudació (de reconeixement d’autoritat) a favor del comte-rei Jaume I. En canvi, els altres tres caps militars es van infeudar a l’arquebisbe de Tarragona. L’empresa militar d’Eivissa i de Formentera, com havia passat sis anys abans amb la de Mallorca (1229), va ser obra, exclusivament, dels poders feudals catalans. L’estament nobiliari aragonès no hi va voler tenir cap participació.
Un cop completada la conquesta militar, es va produir l’expulsió de la comunitat de cultura àrab i de religió musulmana, que representava la pràctica totalitat de la població d’aquelles illes. Els conqueridors van repoblar Eivissa i Formentera amb pagesos i artesans procedents dels seus feus: el camp de Tarragona, l’Empordà, el Rosselló i la Cerdanya. Segons el Llibre de Repartiments, es van traçar quatre “quartons” a favor de cada un dels caps militars i financers d’aquella empresa militar.
No obstant això, el principal beneficiat seria Guillem de Montgrí que seria, també, qui aportaria més repobladors. El prelat tarragoní es va reservar el domini sobre una de les principals fonts de riquesa de les illes: les salines. Però quan va morir, no les va transmetre a l’arquebisbat, sinó que les va cedir a la institució municipal d’Eivissa i Formentera, que les explotaria en exclusiva fins que, passats quasi cinc segles (1715), el primer Borbó hispànic les va confiscar i les va integrar al patrimoni de la corona espanyola.