Tal dia com avui de l'any 2004, fa 13 anys, la Comissió Europea feia públic un dictamen que afirmava que català i valencià són dues expressions d'una mateixa llengua. D'aquesta manera es posava fi a l'espúria campanya del Partit Popular espanyol a les institucions europees que predicava allò que cap institució acadèmica del món reconeixia: que el català i el valencià eren dues llengües diferents que procedien, respectivament, d'evolucions diferenciades del llatí vulgar. Amb el dictamen de la Comissió Europea s'obria la porta a l’oficialització de la llengua catalano-valenciana, vehicle de comunicació utilitzat per 10 milions d'europeus.
Les polítiques secessionistes del Partit Popular, que buscaven obtenir el plàcet de les autoritats europees per presentar les seves particulars tesis com un èxit internacional, tenien el seu origen en la reacció dels sectors postfranquistes valencians a l'eclosió cultural i lingüística valenciana a les acaballes del règim dictatorial franquista. L'anomenat “blaverisme” —el postfranquisme sociològic i ideològic—, conegut popularment com el “búnquer barraqueta” format per la dreta conservadora valenciana, va construir un discurs populista, reaccionari i anticatalà, amb el propòsit d'omplir i dominar l'espai electoral i sociològic regionalista i conservador.
El secessionisme lingüístic era la pedra angular de la seva estratègia. En un discurs que, a orelles de totes les institucions del món resultava hilarant, presentaven la llengua i la cultura catalanes com un fenomen estrany i aliè que pretenia devorar la personalitat valenciana. Amb el Partit Popular simultàniament al govern de la Generalitat Valenciana i al govern de l'Estat, es van promoure les maniobres més ridículament antiacadèmiques i les polítiques més obsessivament anticatalanes; que, únicament, aconseguirien perjudicar la recuperació social i cultural de la llengua valenciana. La llengua del poble valencià i la llengua de les grans figures culturals del Renaixement valencià.