Tal dia com avui de l’any 1509, fa 510 anys, a Greenwich —al sud de Londres— eren coronats reis d’Anglaterra la parella formada per Enric Tudor (segon fill i hereu del rei Enric VII, i a partir d’aquell moment Enric VIII) i Caterina d’Aragó (la cinquena filla i la més petita dels Reis Catòlics). Enric i Caterina, que s’havien casat l’11 de juny anterior a l’abadia de Westminster, serien la parella reial d’Anglaterra durant vint-i-quatre anys, fins que el 1533 el monarca se’n divorciaria per iniciar la llarga successió de casaments i divorcis que, en la seva època, el faria cèlebre i que, també, el portaria a trencar amb l’església catòlica.

No obstant això, Caterina d’Aragó seria l’esposa que estaria més anys casada amb Enric VIII. Les altres cinc esposes del rei anglès no passarien, en el millor dels casos, dels quatre anys de Caterina Parr. Durant els vint-i-quatre anys de matrimoni Enric i Caterina van formar un tàndem polític i diplomàtic molt potent i expansiu, que posaria les bases del futur protagonisme d’Anglaterra en el context internacional. Van tenir una filla: Maria (nascuda el 1516) que regnaria com a Maria I, però que no succeiria el seu pare directament, sinó al seu germanastre Eduard VI, fill d’Enric VIII i la seva tercera esposa, Jane Seymour.  

Caterina d’Aragó, en contraposició a la seva mare Isabel la Catòlica, va destacar per la seva extraordinària intel·ligència i el seu afiladíssim esperit crític. Era la més dotada intel·lectualment i la més compromesa socialment dels quatre fills dels Reis Catòlics: en el decurs de la seva vida dominaria àmpliament les llengües catalana, castellana, portuguesa, neerlandesa, anglesa i llatina i les disciplines acadèmiques de la filosofia i la literatura. En la seva qualitat de reina d’Anglaterra lluitaria insistentment per aconseguir que les dones tinguessin lliure accés a l’educació, per la qual cosa se la considera la primera feminista de la història d’Anglaterra.

També va mantenir una intensa correspondència epistolar en català amb destacades figures de la intel·lectualitat europea de l’època, tant dones com homes: amb Isabel de Requesens (virreina de Nàpols) o amb Beatriu de Chiaromonte (reina d’Hongria). Però les cartes que revelen l’alçada intel·lectual i política de Caterina són especialment les que va intercanviar amb el professor valencià —exiliat als Països Baixos—​ Joan Lluís Vives, figura senyera de l’humanisme europeu. Caterina i Vives —que mantindrien una amistat personal—​ s’escrivien i conversaven en català i dirien, l’un de l’altre, que “eren de la mateixa nació”.