Tal dia com avui de l'any 1984, fa 33 anys, es reunien a Mequinensa (Saragossa) 17 alcaldes –que representaven el 60% de la població aragonesa de llengua i cultura catalanes– i signaven un document conjunt comprometent-se a normalitzar l'ús de la llengua pròpia en l’àmbit municipal. Al mateix temps sol·licitaven al Govern d'Aragó la creació d'una llei de llengües que reconegués la realitat sociolingüística de la Franja. Havien passat 277 anys des que el primer Borbó havia suprimit les institucions aragoneses i, a la Franja, el català havia perdut la seva condició de llengua oficial. Des del 1707 la llengua catalana havia estat prohibida i perseguida.

Però sobretot havia estat negada. Els alcaldes van insistir molt en el punt que definia el nom de la llengua. Van rebutjar els termes localistes –com fragatí o maellà– i els termes col·loquials –com xapurrejat o patuès–,  emparant-se tant en la lògica històrica com en el posicionament coincident de la comunitat acadèmica filològica. Tant els lingüistes castellans –Menéndez Pidal (de reconeguda ideologia nacionalista espanyola)–, com els catalans –Badia i Margarit, Nadal, Prats–, com els aragonesos –Andolz, Miral, Saroïhandy– coincidien plenament que la llengua de la Franja era catalana. El català d'Aragó es el resultat de l'evolució del llatí als antics comtats catalans de la Ribagorça, del Pallars i d'Urgell.

El procés expansiu d'aquests comtats –liderats per Barcelona– i la repoblació catalana va portar la llengua cap a Benavarri, Tamarit, Fraga, Maella, Vall-de-Roures, i les seves respectives comarques. En la etapa històrica de la Confederació catalano-aragonesa (1137-1707) la ratlla que separava Catalunya i Aragó va ser modificada en moltes ocasions. I mai va afectar la totalitat de la Franja. Des del 1707, definitivament, la Franja forma part d'Aragó i la seva societat està plenament identificada amb la realitat aragonesa. Una identitat que, els alcaldes signants, volien explicar en català. La llengua de les seves societats locals i comarcals. En la mesura que s'explicava en castellà i es reivindicava també –en un altre entorn– ser explicada en aragonès. Un país i tres llengües.