Tal dia com avui de l’any 1707, fa 311 anys, Felip V ―el primer rei hispànic de la dinastia Borbó― promulgava els Decrets de Nova Planta dels regnes d’Aragó i de València. En el preàmbul d’aquells decrets proclamava que “quedan abolidos y derogados todos los referidos fueros, privilegios, práctica y constumbre hasta aquí observados en los referidos reinos de Aragón y de Valencia, siendo mi voluntad que estos se reduzcan a las leyes de Castilla, y al uso, práctica que se tiene y se ha tenido en ella”. Felip V ho justificaria “por la rebelión que cometieron”, “el principal atributo de la sobirania real es la imposición” i “por justo derecho de conquista”. L’aplicació de la Nova Planta al País Valencià s’anticipava deu anys a la de Catalunya i onze a la de Mallorca.

La imposició de la Nova Planta es va traduir en el desballestament de l’entramat institucional valencià, que datava de la centúria del 1200. Malgrat les protestes que li van cursar els seus propis partidaris, Felip V va ordenar el tancament tant de les institucions pròpies (la Generalitat i els consells municipals) com la delegació de la monarquia hispànica (l’Audiència); i després d’una intensa depuració (tots els càrrecs valencians van ser rellevats), imposaria una Chancillería (més endavant Real Audiencia) dirigida pel castellà Pedro de Larreátegui, i proveïda totalment per funcionaris castellans. També el consell municipal de València seria depurat políticament i subordinat a l’autoritat del corregidor castellà Antonio del Valle i del superintendent castellà Juan Pérez de la Puente.

La conseqüència immediata seria la prohibició terminant d’utilitzar el valencià en els àmbits de l’administració i de la justícia. Els Manuals de Consells i els Quaderns de Provisions van ser substituïts pels Libros Capitulares i els Libros de Instrumentos. I en l’àmbit de la justícia, tots els jutges i fiscals valencians ―amb independència de la seva ideologia― serien cessats i substituïts per personal funcionarial castellà, que havia de garantir que la totalitat dels judicis es celebressin exclusivament en llengua castellana. Es donaria la paradoxa que grans juristes valencians, reconeguts en els mes importants cenacles de la intel·lectualitat europea, com Gregori Mayans o Josep Berni ―fundador del Col·legi d’Advocats de València― quedarien exclosos de l’Audiència borbònica.