Tal dia com avui de l’any 1719, fa 301 anys, el coronel Pere Joan Barceló -conegut popularment com Carrasclet- entrava a Reus al front d’un petit exèrcit format per 100 maulets i un regiment d’arcabussers voluntaris del Rosselló; i encenia, de nou, la flama de la Guerra dels Catalans (1713-1714), la darrera fase de la Guerra de Successió hispànica (1705-1715). Poc abans havia pres Falset i havia aconseguit alliberar la seva família, empresonada pel règim borbònic a mode de xantatge per a forçar la seva rendició. Abans de l’alliberament, la mare de Barceló havia mort a la masmorra borbònica a causa dels maltractaments que li havien infringit els seus carcellers.
En aquell moment, la composició dels blocs politicomilitars havia variat notablement en relació amb el conflicte successori. Lluís XIV de França havia mort (1715) i el tron de París estava ocupat pel seu net Lluís XV, enfrontat al seu cosí Felip V (el primer Borbó hispànic) perquè el de Madrid es negava a respectar els acords internacionals d’Utrecht (1713) signats per a posar fi al conflicte. En aquell nou escenari -provocat per la política bel·licista de la cancelleria de Madrid-, s’havia reeditat la aliança internacional austriacista amb el concurs afegit de la monarquia francesa; i aquest nou front -anomenat la Quàdruple Aliança- havia declarat la guerra a la monarquia espanyola.
El control aliat de Reus va ser efímer. Passades unes setmanes, Barceló i les seves tropes es van retirar a les muntanyes de Prades (Conca de Barberà). Però aquell fet va encendre totes les alarmes de l’aparell de dominació borbònic a Catalunya. Carrasclet es movia amb relativa facilitat pel territori gràcies a l’ajut que li prestava la població civil. El capità general Pio de Savoia contemplava astorat que la brutal repressió borbònica durant i després de la guerra no havia assolit l’objectiu desitjat. I que la majoria de la població catalana continuava veient les tropes borbòniques no com una garantia de pau i d’ordre, sinó una força d’ocupació estrangera.