Tal dia com avui de l’any 1781, fa 239 anys, moria a Medina del Campo (Castella i Lleó) Zenón de Somodevilla y Bengoechea, marquès de l’Ensenada i ministre del rei Ferran VI, que havia estat un dels ideòlegs de la Gran Redada (30 de juliol de 1739), l’operatiu ordenat per la monarquia espanyola per detenir, concentrar i exterminar, de forma massiva i simultània, totes les persones d’ètnia gitana del regne d’Espanya. Aquell operatiu, que va ser vigent fins a la mort de Ferran VI (1759), es va saldar amb la mort de 12.000 persones, una quarta part de la població gitana d’Espanya.
A Catalunya, en aquell moment, hi havia una comunitat gitana estimada en 5.000 persones, distribuïdes, principalment, a les ciutats de Barcelona (al barri del Raval), Lleida (a l’hort de Santa Teresa) i Reus (al raval de Sant Pere). La Gran Batuda, a Catalunya, va tenir un impacte menor que a la resta dels dominis borbònics hispànics. Segons les fonts de l’època, les autoritats municipals catalanes, coneixedores dels plans de Ferran VI i Ensenada, van ocultar bona part de les famílies perseguides.
També segons les fonts documentals, Ferran VI i Ensenada van recloure tota la població gitana que van poder detenir: van separar els homes de les dones i els nens. Van enviar els homes a treballs forçosos a les grans drassanes militars espanyoles (Cartagena, Cadis, Ferrol). En aquells camps de reclusió i treballs forçats, les taxes de mortalitat van ser horrorosament escandaloses: la majoria dels interns van morir a causa de les malalties, la infraalimentació i els brutals maltractaments.
En canvi, les dones i els nens van ser reclosos en fàbriques tèxtils, principalment a Aragó i Castella. Les constants fugues dels col·lectius femení i infantil i els grups que havien pogut escapar de la persecució serien els qui garantirien la continuïtat de l’existència de la comunitat gitana.