Tal dia com avui de l'any 2000, fa 17 anys, Ernest Lluch i Martin, professor universitari, fundador del Partit Socialista del País Valencià, exportaveu del PSC al Congrés dels Diputats, exministre de Sanitat i Consum durant els primers governs socialistes del règim constitucional, i una de les figures capdavanteres de la intel·lectualitat contemporània catalana; era brutalment assassinat per un comando de l'organització terrorista ETA. Lluch va ser assassinat a Barcelona a les deu de la nit al garatge de casa seva, situat a l'avinguda de Xile. Els agressors li van disparar dos trets mortals al cap, que li van entrar pel coll i per la templa i li van afectar, de forma irreversible, el cervell.

Ernest Lluch, nascut a Barcelona l'any 1937, era un reconegut bascófil, enamorat dels paisatges naturals, dels pobles i de les ciutats, de la cultura, de la llengua, de la història i de la projecció al futur d'Euskal Herria. Havia viscut a Donosti i coneixia profundament la tragèdia que, per a la societat basca, representava el fenomen de la violència. Ernest Lluch s'havia postulat, en repetides ocasions, a favor d'una sortida dialogada i negociada al conflicte basc; i, en contacte amb personalitats del món de la cultura, de l'ensenyament i de la política basques, havia estat un ferm i destacat defensor dels drets humans i de la pau a Euskal Herria.

El brutal assassinat d'Ernest Lluch va causar un gran impacte en la societat catalana. Tres dies més tard, el dia 24, més d'un milió de persones es van congregar al passeig de Gràcia, a Barcelona, per condemnar el brutal assassinat d'Ernest Lluch i per reclamar a l'executiu espanyol que obrís vies de diàleg amb l'objectiu d'acabar amb el fenomen de la violència. En aquella gran manifestació, encapçalada pels presidents dels governs de Catalunya i d'Euskadi, Pujol i Ibarretxe; i pel president del govern espanyol i el líder de l'oposició, Aznar i Rodríguez Zapatero; la periodista Gemma Nierga, en prendre la paraula des del cadafal, va pronunciar una frase, dirigida als governants, que acabaria tenint una gran transcendència: “Ustedes que pueden, dialoguen”.