Tal dia com avui de l’any 1963, fa 59 anys, es produïa una esllavissada a la muntanya de Montjuïc, a Barcelona, que va sepultar totalment quatre habitatges precaris, habitades per famílies vulnerables. Segons la premsa de l’època (La Vanguardia, edició del 9 de març de 1963), aquella esllavissada es va produir en un terreny inclinat entre l’avinguda de Miramar i el passeig de Miramar, al solar on estaven situades les piscines municipals de Montjuïc. Segons la mateixa premsa, l’esllavissada es va produir durant la matinada, mentre els ocupants d’aquells habitatges dormien. El balanç final d’aquella brutal tragèdia seria de nou persones mortes i diverses ferides de gravetat.
Durant els primers anys de la postguerra que van seguir el conflicte civil espanyol (dècada dels quaranta del segle XX) es va intensificar el flux immigratori cap a Barcelona, procedent del món rural peninsular, que escapaven de la misèria i de la repressió imposades pels propietaris latifundistes i pel règim franquista. Moltes famílies que arribaven a la ciutat a la recerca d’una oportunitat es van veure obligades a establir-se en barraques que no reunien les condicions mínimes d’habitabilitat. A la muntanya de Montjuïc ja hi havia un camp de barraques creat als anys vint del segle XX que les autoritats municipals havien desallotjat per la força en diverses ocasions.
Altres zones de la ciutat on es van crear campaments de barraques seria als barris del Carmel (al turó de la Rovira), del Poble Nou (a la zona de la Llacuna, als paratges de Trascementiri i de Pequín) i del Poble Sec (a la zona de la Magòria) i a la platja de la Barceloneta (al Somorrostro). Alguns d’aquests campaments tenien una història que remuntava als anys vint del segle XX. Segons un treball d’investigació de les historiadores Mercè Tatjer i Cristina Larrea (publicat per l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona), en el moment culminant d’aquest fenomen, al terme de Barcelona hi va haver unes 6.500 barraques.