Tal dia com avui de l’any 1895, fa 126 anys, a Dos Ríos (al sud de la, llavors, colònia espanyola de Cuba) un escamot militar colonial disparava sense avís a José Martí Pérez, líder polític del moviment independentista cubà, i li va causar la mort immediatament. Segons les fonts documentals, José Martí i el seu ajudant Ángel de la Guardia cavalcaven en solitari per un paratge boscós que es disputaven l’exèrcit colonial espanyol, comandat pel coronel José Ximénez de Sandoval (que havia desplegat un operatiu de repressió i cacera contra els independentistes), i l’exèrcit mambí (independentista cubà), dirigit pel general Bartomeu Masó. També segons les fonts, Martí va ser assassinat per tres trets disparats des de darrere d’uns matolls.

José Martí havia nascut a l’Havana l’any 1853, i era fill del valencià Marià Martí, sotsoficial de la banda de música de l’exèrcit colonial, i de la canària Leonor Pérez Cabrera (d’ascendència materna catalana). Poc després del seu naixement, el seu pare va ser destinat a la metròpoli i José es va criar a València (1854-1866). Per aquest motiu, José s’expressava de forma correcta i fluida en el català del País Valencià. No seria fins al 1866, quan la família Martí-Pérez va retornar a Cuba, que José entraria en contacte amb el moviment independentista cubà. L’any 1869, amb tan sols setze anys d’edat, va ser detingut i empresonat per l’aparell de dominació espanyol i condemnat a sis anys de reclusió en un penal de màxima seguretat a la Isla de los Pinos.

Després de complir la condemna es va llicenciar en Dret i en Filosofia i Lletres a Saragossa amb les màximes qualificacions (1874). Tot seguit, José iniciaria una intensa activitat vinculada amb l’independentisme cubà que el portaria a Nova York (1880-1892), des d’on contribuiria decisivament a la divulgació i a la internacionalització de la reivindicació independentista cubana, i des d’on fundaria el Partit Revolucionari Cubà (1892), el motor polític de la lluita per la independència cubana. El 1895 ―quatre mesos abans de ser assassinat― va encendre la guspira de la revolució que desembocaria en la tercera i definitiva guerra de la independència (1895-1898). A títol pòstum se’l va nomenar “pare de la pàtria cubana”.