Tal dia com avui de l’any 1713, fa 308 anys, en el context de la Guerra de Successió hispànica (1701-1715), els representants diplomàtics de Felip V —el primer Borbó hispànic— signaven el lliurament a Anglaterra del monopoli del comerç d’esclaus amb les colònies hispàniques d’Amèrica. Aquell monopoli, anomenat Asiento de Negros, era propietat de la corona hispànica des que havia estat creat per Carles de Gant (1518) i, des de l’esgotament de les mines d’or i plata americanes (a partir de 1600), era la principal font d’ingressos de la monarquia. Des de l’inici de la seva existència, la corona hispànica arrendava aquesta concessió a mercaders, generalment, neerlandesos o portuguesos.
Aquella cessió es va articular com una clàusula més del Tractat d’Utrecht (març-abril de 1713), que volia posar fi al conflicte successori hispànic amb la retirada de les potències de l’aliança internacional austriacista. Però, sorprenentment, els representants de Felip V no van lliurar l'Asiento de Negros a la corona britànica, sinó a una companyia mercantil privada anomenada South Sea Company, fundada i presidida pel primer ministre anglès Harley. Aquell lliurament, inicialment pactat pel termini de 30 anys, formava part del paquet de cessions espanyoles (com Gibraltar o Menorca), a canvi de la retirada dels britànics del conflicte successori hispànic.
Aquella cessió obria, definitivament, el comerç de les colònies hispàniques d’Amèrica amb les potències marítimes europees; sense l’obligació de passar per la Casa de Contratación. No obstant això, fins passat mig segle, es donaria la paradoxa que els comerciants anglesos, escocesos, neerlandesos, francesos, portuguesos o genovesos podien comerciar, pràcticament amb total llibertat, amb les colònies hispàniques d’Amèrica i, en canvi, les flotes mercants catalanes, basques o gallegues —per posar tres exemples— s’havien de sotmetre a la Casa de Contratación (llavors desplaçada a Cadis) o bé s’havien de dedicar al contraban.