Tal dia com avui de l’any 1717, fa 302 anys, el rei Felip V d’Espanya —el primer Borbó hispànic— signava l’ordre de creació de la Real Academia de Caballeros Guardias Marinas, que implicava la unificació i la uniformització —sota el pavelló de Castella— de totes les marines de guerra dels estats borbònics hispànics. La marina de guerra catalana va ser totalment desballestada: els oficials supervivents de la Guerra de Successió (1705-1715) o bé s’havien exiliat i servien sota el pavelló d’una potència de l’extinta coalició internacional austriacista (Anglaterra, Països Baixos, Àustria), o bé havien estat empresonats i complien llargues condemnes a les masmorres del règim borbònic espanyol. Després de la creació d’aquella acadèmia, mai més un vaixell de guerra de la corona hispànica hissaria la senyera de Catalunya al pal de popa.
La marina de guerra catalana tenia una llarga història que es remuntava al segle XII: les primeres referències documentades apareixen en les campanyes —i dominació efímera— sobre els territoris, llavors islàmics, de Tortosa (1095), de Mallorca (1114), d’Almeria (1147), de projecció sobre els territoris del Llenguadoc i de la Provença (1116) i de Sicília (1127). Posteriorment, durant els segles centrals de l’Edat Mitjana (segles XIII, XIV i XV), els estols catalans serien la marina de guerra més poderosa de la Mediterrània occidental. Fins i tot, moltes naus que, durant els segles XV i XVI (les dècades inicials de la monarquia hispànica), van fer la ruta atlàntica entre la península i Amèrica, havien estat botades a les drassanes de Barcelona, estaven tripulades per catalans i la senyera catalana onejava al màstil de popa.
Felip V va prohibir els símbols catalans en la nova marina de guerra borbònica. Malgrat que el corpus lèxic castellà de la marina espanyola conté quasi un 40% dels termes d’origen català, la llengua catalana, el corpus de coneixement naval català (construcció, pilotatge) i la tradició familiar de les nissagues de marins catalans i mallorquins van ser totalment proscrits.