Tal dia com avui de l’any 1712, fa 309 anys, el rei Felip V -primer Borbó hispànic- signava unes instruccions secretes, adreçades als seus “corregidores” (governadors) de les zones ocupades de Catalunya, instant-los a introduir la llengua castellana entre la societat catalana. En aquest punt es important destacar que la Guerra de Successió hispànica (1705-1715) encara no havia conclòs, i que els seus exèrcits no havien completat la ocupació de Catalunya. També es important destacar que, en aquell moment, el castellà era una llengua totalment desconeguda per la immensa majoria de la societat catalana.

Aquella mesura era una continuació de les polítiques de persecució contra la llengua i la cultura catalanes iniciades pel regim borbònic francès. L’any 1700, Lluís XIV de França, havia dictat un decret de prohibició de l’ús públic del català als comtats del Rosselló i de la Cerdanya. En aquell decret d’interdicció, el Borbó francès havia proclamat que: “l’ús del català repugna, i es contrari a l’honor de la nació francesa”. També en aquell moment, el francès era una llengua totalment desconeguda per la immensa majoria de la societat nord-catalana; i aquell edicte va provocar situacions tragicòmiques a les sales del Palau de Justícia de Perpinyà.

També aquella mesura venia precedida de la terrible repressió cultural i lingüística al País Valencià, desplegada pel règim borbònic espanyol després de la ocupació militar de 1707. En aquella ocasió, els capitostos del regim, no tan sols havien perseguit i prohibit l’ús públic del valencià, sinó que s’havien lliurat a la destrucció de tots els símbols amb el propòsit que els valencians perdessin la memòria de quan havien estat una nació lliure. Les instruccions secretes de Felip V per a Catalunya deien: “Pondrá el mayor cuidado en introduir la lengua castellana, a cuyo fin darà las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado”

Dos-cents vuitanta nou anys més tard (2001), el rei Joan Carles I d’Espanya, descedent directe de Lluís XIV i de Felip V, va proclamar: “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición (...) a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes la hicieron suya”.