Tal dia com avui de l'any 1452, fa 565 anys, naixia a Sos (Aragó) Ferran de Trastàmara i Enríquez; que, en el decurs de la seva vida, acumularia sobre la seva testa els títols de príncep (home principal) de Catalunya, rei d'Aragó, rei de València, rei de Mallorca, rei de Sicília, rei de Sardenya, rei de Nàpols i rei-consort –sense poder efectiu– de la corona castellano-lleonesa. Malgrat que va néixer circumstancialment a Aragó –la seva mare era a la campanya militar que el rei Joan tenia desplegada a Navarra–, sempre va ser considerat català. Quan va enviudar d'Isabel de Castella, la cort de Toledo li va ensenyar el camí de la porta amb la frase: “Viejo catalanote, vuélvete a tu nación”.

Ferran era fill del comte-rei Joan II (fill del primer rei Trastàmara catalano-aragonès) i de Joana Enríquez (la segona esposa de Joan II i filla del capitost d'una de les dues faccions nobiliàries en conflicte civil a Castella). El posterior matrimoni entre Ferran i la seva cosina Isabel s'explica en aquest context. Els Trastàmara catalano-aragonesos i els Enríquez castellans tenien signada una aliança per unificar les corones de Castella i d'Aragó: el partit aragonès. Amb el suport incondicional de la cancelleria pontifícia i de l’Església hispànica. Durament enfrontats als reis Trastàmara castellano-lleonesos i als Luna (capitostos de l'altra facció en conflicte), partidaris de la unió de les corones de Castella i de Portugal: el partit portuguès.

El majoritari partit portuguès de la cort castellana va acceptar la derrota, després d'un seguit de sospitoses morts que desbrossarien el camí al tron d'Isabel –la baula “aragonesa” i “eclesial” a Toledo–,  imposant la premissa que Ferran no tindria mai poder efectiu a Castella. A partir del fet, Ferran va sumar a la seva extraordinària intel·ligència i sentit de la praxi unes innates habilitats conspiratives. Va ser assenyalat com l'inductor de nombroses morts,  la del seu gendre Felip –”el hermoso”– inclosa. I, fins i tot, ell va morir en circumstàncies mai aclarides. Amb Ferran –el “viejo catalanote”– va néixer l'estigma catalanofòbic, llargament i interessadament sostingut a Castella, que dibuixava –i dibuixa– els catalans com a éssers roïns, mesquins i traïdors.