Tal dia com avui de l’any 1939, fa 82 anys, el Senat de la República francesa votava a favor de la proposta del govern Daladier, que consistia en la mobilització voluntària de tots els homes de l’exili republicà considerats útils per al combat. Tan sols dos dies abans (01/09/1939), l’exèrcit alemany, tot i els seriosos advertiments de la comunitat internacional, havia iniciat la invasió de Polònia; fet que seria considerat un casus belli que marcaria l’inici de la II Guerra Mundial (1939-1945). L’endemà els governs britànic i francès declararien la guerra a Alemanya.

En aquell moment, l’exili republicà —format, en gran mesura, per catalans i catalanes (el 60% del total)—, estava reclòs als camps de concentració que, des de principis d’any (gener i febrer de 1939); el govern francès havia habilitat al Rosselló i al Llenguadoc. Per estimular l’allistament a l’exèrcit francès, el president del govern Edouard Daladier (del centrista Partit Republicà Radical); va proclamar als exiliats que aquella iniciativa no era una qüestió d’ideologies, sinó de salvar França i el món lliure de l’amenaça del totalitarisme que representava el règim nazi alemany.

Segons les fonts franceses, durant els dies posteriors, es va produir una resposta massiva a la crida del govern francès. Però el que no s’explica és que la immensa majoria de voluntaris es van allistar per a escapar de les condicions infrahumanes en les que estaven obligats a malviure en aquells camps, i per a escapar també de l’amenaça constant del partit ultradretà francès Croix de Feu, que en repetides ocasions havia supeditat el seu suport parlamentari al govern Daladier, a canvi d’una devolució massiva de l’exili republicà al règim franquista espanyol.

Mesos més tard (juny, 1940) l’exèrcit alemany va iniciar la invasió de França, que culminaria en tan sols unes setmanes. Durant l’ocupació alemanya (1940-1944), una part important de les diverses faccions de la Resistència francesa van estar integrades per exiliats republicans. Per exemple, els germans Conrad i Josep Miret, militants del PSUC, van liderar el grup “Paris” de la Resistència comunista; i van ser un malson per a la Gestapo. I el capità Amado Granell, va dirigir una unitat mecanitzada (la Novena), que el 1944 seria la primera força militar alliberadora que entraria a París.