Tal dia com avui de l’any 1921, fa 100 anys, la comissió de transports de l'Ajuntament de Barcelona resolia en contra de la petició dels concessionaris del metro, que pretenien que es paralitzés l'adjudicació de noves línies als tramvies i als òmnibus. La resolució de l'Ajuntament posava fi a la guerra entre els concessionaris. Segons la premsa de l'època (La Vanguardia, 17/11/1921), Josep Garí Gimeno, apoderat del Banc de Biscaia, concessionari del metro, argumentava que l’expansió solapada dels tres sistemes de transport públic anava contra l'interès de la ciutadania. Un pretext que ocultava una veritable guerra entre els grans concessionaris del transport públic de Barcelona.
Aquella guerra havia esclatat mesos abans. En aquell moment, la ciutat de Barcelona estava creixent a passos gegantins. En els darrers cinquanta anys havia duplicat la seva població: havia passat de 353.853 habitants el 1877, a 544.137 el 1900 i a 721.869 el 1920. Aquest increment demogràfic no s'aturaria durant la dècada de 1920, i a la vigília de la restauració de la Generalitat i proclamació de la República (1931), havia estat la primera ciutat de la península Ibèrica a superar el milió d’habitants. Aquell increment demogràfic, també, havia disparat l’ocupació del sòl: s’estava completant l’edificació de l'Eixample i s’havien incorporat a la ciutat quasi tots els pobles del pla de Barcelona.
L’Ajuntament, en aquell moment governat per l’alcalde Antoni Martínez i Domingo ―de la Lliga Regionalista, el partit que també governava la Mancomunitat de Catalunya― va proclamar que no hi havia incompatibilitat en el desenvolupament de les línies de transport públic, tant si se superposaven o no, i que això afavoria la competència i beneficiava el consumidor. No obstant això, la comissió de transports de l’Ajuntament va advertir seriosament la companyia de tramvies pel mal estat d’alguns dels trens, i que això podia comportar la retirada de la concessió. Els seus representants es van comprometre a comprar nous tramvies a Bèlgica.