Tal dia com avui de l'any 1917, fa 100 anys, naixia a Barcelona Heribert Barrera i Costa, que seria una de les personalitats més destacades en la política i en la cultura catalanes del segle XX tant en la clandestinitat i en la persecució durant la dictadura franquista, com en el procés de reconstrucció i recuperació en l'inici de la democràcia contemporània. Heribert Barrera era fill de Martí Barrera i Maresma que, durant l'etapa republicana, havia estat secretari general d'Esquerra Republicana, diputat al Parlament de Catalunya, conseller d'Obres Públiques de la Generalitat i, posteriorment a l'exili, conseller assessor a Presidència de la Generalitat.

Les carreres política i acadèmica d'Heribert Barrera es van iniciar de forma simultània durant l'etapa republicana. Es llicenciaria en Ciències Químiques a Barcelona i ingressaria a la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya, vinculada a Esquerra Republicana. La Guerra Civil del 36 no va representar un truncament de la seva carrera i del seu compromís. Malgrat que es va haver d'exiliar, després d'haver combatut al front de l'Ebre, cursaria Matemàtiques i Química a Montpeller i es doctoraria en Física a París. Durant aquells anys d'exili, dedicat també a la docència, adquiriria un corpus de coneixement que el convertiria en una figura intel·lectual de primer ordre.

L'any 1952 retornava de l'exili i es lliurava a la tasca de recuperació i reorganització de la cultura catalana. Seria responsable de l'àrea de física de la Gran Enciclopèdia Catalana; i seria president de la secció de Ciències de l'Institut d'Estudis Catalans. I mentrestant, mantenia la seva condició de membre de la Société Française de Chimie i de l'American Chemical Society, i reorganitzava en la clandestinitat Esquerra Republicana de Catalunya. L'any 1970, ocuparia la càtedra de Química Inorgànica a la Universitat Autònoma de Barcelona i seria membre del consell consultiu d'Òmnium Cultural i president del Club d'Amics de la Unesco i de l'Ateneu Barcelonès.

L'any 1977 resultaria elegit diputat a les Corts espanyoles i al mateix temps seria un membre destacat del Consell Català del Moviment Europeu. Fins al 1980 que obtindria la seva primera acta com a diputat al Parlament de Catalunya, que seria el ressort que l'impulsaria a la presidència de la cambra. Home amb un fort compromís amb la independència de Catalunya, la seva elecció com a primer president del Parlament restaurat, al marge de la seva inqüestionable capacitat intel·lectual i altura política, representava –en la seva persona– el nexe que simbolitzava la unió de les dues etapes contemporànies d'autogovern: la legitimitat republicana i la nova etapa democràtica.