Tal dia com avui de l’any 1939, fa 81 anys, i en el context dels mesos immediatament posteriors a l’ocupació franquista de Catalunya i a la fi de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), el "general jefe de los servicios de ocupación", Luis Orgaz Yoldi, imposava una multa de 2.000 pessetes (l’equivalent actual a 6.000 euros) a l’empresa M. Casanovas Guillem, de Barcelona, “por haberle dirigido una instancia en papel con membrete en catalán y en el que, además, a continuación de la razón social figura la palabra 'col·lectivitzada' sin tachadura alguna”.

El règim franquista havia proscrit l’ús públic del català molt abans de l’ocupació del país: el 8 d’abril de 1938 el BOE de la zona rebel havia publicat un decret que suprimia l’Estatut d’Autonomia de 1932, i totes les lleis que contenia. I l’endemà de la publicació al BOE el Diario de Burgos —que s’editava, també, en zona rebel— titulava en primera plana: “El Estatuto de Cataluña ha muerto”. Passats tres mesos i mig de l’ocupació de Barcelona (26 de gener de 1939), aquella multa marcava el punt d’inici de la persecució contra la documentació retolada en català.

Orgaz Yoldi, que era plenament conscient de l’escassetat —entre moltes altres coses— de materials com paper i tinta, i de la pràctica inexistència d’impremtes (destruïdes per elements incontrolats revolucionaris durant la retirada republicana, o per paramilitars franquistes durant l’ocupació), va argumentar la sanció afirmant: “Aun admitiendo que el uso de este papel, confeccionado indudablemente en periodo de dominio rojo, no haya sido de mala fe, supone cuando menos un acto de desidia y falta de respeto a la autoridad, a quien se dirige, que merece una sanción ejemplar”.

Tan sols quatre setmanes després, a Reus, es va produir un monumental enfrontament entre l’alcalde José Ramón de Amézaga Botet (nomenat personalment per Franco) i el comandant militar de la plaça, tinent coronel Lorenzo Machado Méndez, a causa d’un “estadillo” de l’Ajuntament retolat en català, imprès durant l’època republicana. Probablement hi havia un rerefons personal, però aquell imprès va ser convertit en munició política. A causa de la “crisi del estadillo”, Amézaga seria forçat a dimitir, i la seva prometedora carrera política quedaria prematurament sepultada.