Tal dia com avui de l’any 1492, fa 529 anys, a les escales del Palau Reial de Barcelona (a l’actual plaça del Rei); Joan Canyamars perpetrava un atemptat contra Ferran el Catòlic, que va acabar amb el comte-rei ferit de gravetat, i l’agressor detingut i empresonat. Durant els dies immediatament posteriors, Canyamars va ser brutalment torturat. Segons les fonts documentals, quan la Justícia reial va dictar l’ordre d’execució, Canyamars no era més que una desferra humana. Mentrestant, Ferran —juntament amb Isabel de Castella— es va retirar al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona, on —també segons les fonts—, es va recuperar amb relativa rapidesa.

Aquell atemptat es va produir aprofitant que els Reis Catòlics eren a Barcelona negociant amb els representants de la monarquia francesa la devolució dels comtats del Rosselló i de la Cerdanya. Aquests territoris ultrapirinencs havien estat empenyorats pel comte-rei Joan II (el pare i antecessor de Ferran el Catòlic) a l’inici de la Guerra Civil catalana (1462-1472) que va enfrontar la corona, les classes mercantils i la pagesia de remença, per una banda; i l’aristocràcia terratinent, per una altra. Joan II, necessitat de finançament per afrontar aquell conflicte, havia obtingut un préstec de la corona francesa i havia presentat com a garantia els comtats catalans ultrapirinencs.

Passats vint anys el préstec continuava pendent d’amortitzar i la corona francesa pretenia executar la garantia (ja havien envaït militarment el Rosselló i la Cerdanya). Per una altra banda, la Revolució remença, un dels cantells d’aquell conflicte civil, no s’havia resolt a plena satisfacció de la pagesia oprimida. La Sentència Arbitral de Guadalupe (1486), dictada per Ferran i que havia de posar fi al conflicte, no contemplava totes les reivindicacions remences, en bona part perquè el Catòlic jugava a dues bandes: volia satisfer els pagesos; però també pretenia atraure la noblesa rebel al seu projecte polític preabsolutista i hispanista.

Segons les fonts documentals, Joan Canyamars va apunyalar Ferran a l’espatlla, amb la voluntat de matar-lo, perquè “no havia actuat pel bé comú”; i, com bona part del partit remença, es considerava traït pel Catòlic.