Tal dia com avui de l'any 2001, fa 16 anys, en el decurs de la celebració i lliurament del premi de literatura castellana Miguel de Cervantes –a Alcalá de Henares–, el rei Joan Carles I d'Espanya va pronunciar un discurs que va provocar una forta onada d'indignació en el món polític, social i cultural dels Països Catalans. El rei d'Espanya en un moment del discurs –en el sisè paràgraf– va afirmar: “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes”.

Amb una frase negava la història –de quasi cinc segles– de contínues prohibicions i persecucions de la llengua i la cultura catalanes; perpetrades –bàsicament– per avantpassats directes seus: Felip V –el primer Borbó hispànic i el seu avi setè–, impulsor del Decret de Nova Planta que destruïa el sistema foral català; Carles III –el seu avi sisè–, impulsor de la prohibició de celebrar judicis en català i de tenir llibres de comptabilitat en català; Ferran VII –el seu avi quart–, impulsor de la reactivació de la llei (redactada per Carles III) que prohibia l'ensenyament en català; i Alfons XIII –el seu avi primer–, col·laborador de la dictadura de Primo de Rivera que va fondre la Mancomunitat i va desfermar una persecució brutal contra qualsevol expressió de catalanitat.

Els governs català i basc van exigir una rectificació. Però la Casa del Rei s'hi va negar, al·legant que no tenia el costum de rectificar. Encara no havia esclatat l'escàndol de les caceres d'elefants que, en canvi, va obligar el rei espanyol a implorar el perdó i a prometre que “no volverá a pasar”. L'any 2001, a l'Estat espanyol, governava el Partit Popular, per primer cop, amb majoria absoluta. Tant el Partit Popular com el Partit Socialista Obrer Espanyol van fer una encesa defensa del discurs del Rei. José María Aznar, president del govern espanyol, va dir que “la sensibilidad nacionalista denota flojera”. I les veus catalanes, valencianes i mallorquines d'aquests partits –salvant honroses excepcions– van restar silenciades per l'obediència al dictat de Madrid.