Tal dia com avui de l’any 1720, fa 298 anys, moria a Banyoles (Pla de l’Estany) Josep de Vilamala, 121è president de la Generalitat des del 18 d’agost de 1713 fins al 16 de setembre de 1714. Va exercir com a president durant el darrer any del conflicte successori hispànic al Principat (1705-1714); etapa que, a les cancelleries de Madrid i de París, es va anomenar “Guerra de los catalanes” i “Revolte des catalans”. Vilamala seria cessat del seu càrrec pel superintendent borbònic José Patiño, per ordre de Felip V ―el primer Borbó hispànic― després de l’ocupació de Barcelona (11 de setembre de 1714).
Vilamala havia estat nomenat president en la seva qualitat de membre del braç eclesiàstic que, des de la creació de la institució (1359), tenia pactat aquest privilegi amb la resta d’estaments polítics. Vilamala, fins llavors prior del monestir benedictí de Sant Esteve de Banyoles i diputat del braç eclesiàstic, formaria govern amb els representants electes del braç militar Antoni de Berenguer i Novell, i del braç popular (anomenat reial) Antoni Grases i Des. Però les especials circumstàncies bèl·liques del moment afavoririen un progressiu desplaçament del poder cap al Consell de Cent barceloní.
Gravat de les maniobres militars del setge de Barcelona, obra de Jacques Rigaud / Font: Institut Cartogràfic de Catalunya
Vilamala iniciaria el seu mandat sis setmanes després que la Junta de Braços (l’equivalent al Parlament) hagués votat la resistència a ultrança (9 de juliol de 1713) contra l’exèrcit de les Dues Corones (les monarquies hispànica i francesa) que ocupaven militarment bona part del Principat. I una setmana després del seu nomenament (25 de juliol de 1713) l’exèrcit borbònic iniciaria un setge brutal sobre Barcelona que ja no es llevaria fins a la capitulació de la ciutat (11 de setembre de 1714). Durant aquella etapa seria Rafel de Casanova, conseller en cap de Barcelona, qui assumiria el govern efectiu del país.