Tal dia com avui de l’any 1672, fa 348 anys, en el context de la segona Revolta antifrancesa dels Angelets (1670-1674) als comtats nord-catalans del Rosselló i de la Cerdanya, el rei Lluís XIV de França ordenava enderrocar el castell d’Arrià, situat sobre un turó a l’actual terme municipal de Rià i Cirac (Conflent-Catalunya nord). En aquells moments el castell d’Arrià no representava cap posició estratègica: el 1660, s’havia reobert el Tractat dels Pirineus, i la frontera hispanofrancesa havia estat desplaçada de la serra del Canigó a Puigcerdà; i la fortificació de Vilafranca i la, llavors en construcció, de Montlluís, cobrien sobradament la vigilància del territori.
Però el castell d’Arrià tenia un valor simbòlic extraordinari que alimentava la ideologia de la revolta antifrancesa dels Angelets: la tradició popular considerava que en aquella fortificació, vuit segles abans hi havia nascut Guifré el Pilós (840), el comte de les “quatre barres de sang” i fundador de la nació catalana. Quan el castell d’Arrià va ser enderrocat ja no era la casa pairal, ni tan sols dels descendents llunyans de la casa comtal de Cerdanya. Des de feia un segle les seves funcions havien quedat limitades a les d’un gran mas, que feia de residència i magatzem dels propietaris i dels majorals de les terres de conreu i pastura que envoltaven aquella fortificació.
En aquell moment, la llegenda que relacionava Guifré el Pilós amb les “quatre barres de sang” era universalment acceptada com l’origen de la senyera de Catalunya. No seria fins passats més de dos segles que la investigació històrica provaria que la senyera quadribarrada era la insígnia que el pontificat li va atorgar a Borrell II, primer comte independent de Barcelona (987), quan es va posar sota la seva protecció. Però amb la destrucció del castell d’Arrià, queda palès que la pretensió de Lluís XIV era la d’eliminar qualsevol simbolisme relacionat amb la catalanitat dels territoris ocupats.