Tal dia com avui de l’any 1700, fa 322 anys, entrava en vigor el primer decret de prohibició de l’ús públic de la llengua catalana als comtats del Rosselló i de la Cerdanya, signat per Lluís XIV, el 2 d’abril anterior, que proclamava: “L’ús del català repugna i és contrari a l’honor de la nació francesa”. Quan va entrar en vigor aquell decret, ja feia quaranta-un anys que les monarquies hispànica i francesa havien signat el Tractat dels Pirineus (1659).
Tot i que, fins a la Revolució Francesa (1789), la “province du Roussillon” va estar subjecta a la dominació francesa a través d’un estatus de “territori estranger”, des del primer moment, la cancelleria francesa va posar en pràctica un procés de francesització del territori que passava per la progressiva substitució de les institucions polítiques pròpies per les de l’aparell d’administració francès i la progressiva substitució de la llengua pròpia —el català— pel francès; si més no, entre les elits rosselloneses.
Aquell decret era, també, la culminació d’una pèssima relació entre la cancelleria de Lluís XIV i Catalunya, que remuntava als anys finals de la Guerra de Separació (1640-1652/59). A l’inici d’aquell conflicte, l’intercanvi de missives oficials entre les cancelleries aliades de Barcelona i París revelava una mútua admiració, fonamentada en la personalitat política i cultural dels dos estats, que en el decurs de la guerra acabaria convertida en un intercanvi permanent de retrets.
A tot això se sumava el fet que, l’any 1700, el règim borbònic absolutista ja s’havia consolidat plenament a França i els ministres de la cancelleria de Versalles dictaven lleis que tenien l’objectiu de desballestar el tradicional règim foral i l’arquitectura política confederal de la monarquia francesa. En aquella època es van dictar diverses lleis contra l’ús públic de les llengües no franceses a França; tot i que el francès era una llengua minoritària amb un abast limitat al centre geogràfic del regne.
Imatge principal: Decret d'Interdicció. Font Universitat de Montpeller