Tal dia com avui de l’any 1931, fa 91 anys, al balcó del Palau de la Generalitat ―a la plaça de Sant Jaume de Barcelona―, Francesc Macià i Lluçà, fundador i líder d’Estat Català (1922), primer partit independentista de la història de Catalunya, i de la plataforma ERC (que agrupava dos partits independentistes i dos partits federalistes), proclamava la República Catalana com un estat de la Federació de Pobles Ibèrics. Quan es va produir aquest fet, una mica més tard de migdia, feia poc més d’una hora que s’havien fet públics i oficials els resultats de les eleccions municipals del 12 d’abril, que a Catalunya havien donat el triomf als partits republicans.
Aquells comicis, els primers des del cop d’estat militar de 1923, van adquirir un fort component plebiscitari que, amb els resultats a la mà, van precipitar els esdeveniments. Macià es va revelar com un extraordinari estrateg polític: va llançar una proclama que sabia que, de manera immediata, no tenia recorregut, però que obligava el poder espanyol a moure fitxa. Tan sols unes hores més tard, els elements més representatius de les forces polítiques monàrquiques i republicanes es presentaven al Palau de la Zarzuela de Madrid i convidaven el rei Alfons XIII a abandonar Espanya. Tot seguit, es constituïa el primer govern provisional de la II República espanyola.
I tan sols uns dies després, tres ministres del nou govern provisional de la República Espanyola volaven fins a Barcelona i s’entrevistaven amb Macià ―en aquell moment, l’home fort de Catalunya―. En aquella cimera van pactar la retirada de la proclama a canvi de la restauració de la institució històrica de l’autogovern català: la Generalitat. També es va pactar que la Generalitat assumiria, provisionalment, una sèrie de competències que serien recollides i confirmades en el posterior redactat d’un Estatut d’Autonomia, que havia de contemplar el dret a l’autodeterminació. D’aquesta manera, Macià culminava amb èxit la primera fase del seu projecte polític.