Marcel A. Farinelli (L’Alguer, 1978). Llicenciat en Història per la Universitat de Florència. Doctor en Història per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ha estat investigador post-doctoral a la Universitat de Còrsega. Especialista en la història contemporània de Sardenya, Còrsega i l’Alguer, ha estudiat a fons les relacions entre aquests territoris, i és expert en la disciplina dels Island Studies. Fa quinze anys que viu a Barcelona. Poliglota: parla català, italià, castellà, anglès i francès. Actualment és professor universitari al CIEE (Council on International Educational Exchange), a la seu de Barcelona; on imparteix estudis d’història de Barcelona, Catalunya i d’Espanya en anglès a estudiants procedents d’arreu del món. Ha publicat cinc llibres.
Professor, coneixem més o menys bé l’origen de l’existència de la llengua catalana a l’Alguer, que situem al 1354, quan el comte-rei Pere III va expulsar bona part de la població autòctona —que se li havia rebel·lat— i va repoblar la ciutat amb catalans. Però no coneixem tan bé la conservació —la resistència, podríem dir— d’aquest fenomen cultural a partir de 1714. Què ho fa?
S’ha parlat molt del “miracle alguerès”, que és la conservació de la llengua i de la cultura catalanes a l’Alguer després de 1714 i en unes condicions molt hostils. En aquell moment, Sardenya passa de la Corona catalanoaragonesa —que en aquell moment és part integrant de la monarquia hispànica— a Àustria, primer; i als Savoia, després; i es trenca un vincle històric amb Catalunya que remuntava a inicis del 1300. A Càller, a Sàsser o a Esglésies, per posar tres exemples, s’inicia un procés lent de substitució del català com a llengua urbana i de cultura pel proto-italià que importen i que imposen els Savoia piemontesos. Però, en canvi, a l’Alguer, el català es conservarà i es transmetrà durant generacions. I això s’entén per una procés històric, que és el que explica aquest fenomen singular.
Marcel Farineli es autor d'obres com l'Historia de l'Alguer. / Foto: Carlos Baglietto
En que consistia aquest procés?
Des de la conquesta catalana del segle XIV, el català es va convertir en la llengua urbana de Sardenya. De l’Alguer i de les altres ciutats de l’illa. Però a l’Alguer, concretament, es va convertir en el principal element de la identitat local.
I en un instrument d’integració de l’emigració rural sarda i comercial lígur que, entre els segles XVI i XVIII es va establir a l’Alguer. Fins i tot, més enllà de 1714, en ple procés d’italianització de Sardenya; a l’Alguer el català va continuar jugant aquest paper. En aquest sentit, és ben conegut el cas dels pescadors originaris de Torre del Greco, prop de Nàpols que, a finals del segle XIX, van emigrar i es van establir a l’Alguer. Aquest col·lectiu va adoptar el català com a llengua pròpia, i un dels grans cantautors algueresos contemporanis en català, Angel Maresca “lo Barber”, és un producte d’aquest fenomen.
A partir de 1659, el règim borbònic francès va prohibir i va perseguir el català a la Catalunya nord. A partir de 1714, el règim borbònic espanyol va fer el mateix a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears. Com va reaccionar el règim dels Savoia piemontesos a l’existència del català a Sardenya i més concretament a l’Alguer?
Va ser diferent. El que pretenia, bàsicament, el nou poder savoià era “desespanyolitzar” Sardenya. És a dir, trencar els vincles que podien quedar entre les oligarquies sardes i la corona espanyola. I el resultat va ser molt curiós. Perquè mentre que la llengua de la cort de Torí era el francès, i la llengua popular del ducat independent de Savoia era el piemontès —una llengua romànica similar a l’occità—; el nou poder va imposar el proto-italià, una llengua franca que s’utilitzava a la península italiana. És important destacar que tot això va passar molt abans de la unificació política d’Itàlia, liderada pels Savoia piemontesos, que no es produiria fins al 1861.
Quins instruments va utilitzar el nou poder savoià per italianitzar Sardenya?
L’ensenyament. Però no va ser d’immediat. Perquè, inicialment, els ducs de Savoia pensaven que la possessió de Sardenya seria un domini efímer; que a la llarga, l'intercanviarien amb un altre territori que els podia convenir més. Ara bé, passat quasi mig segle, el 1760, es convencen que es quedaran amb Sardenya per sempre; i llavors és quan els ensenyants que impartien en castellà a les Escoles Reials i a les dues Universitats de l’illa són substituïts per personal procedent de la península italiana, és a dir, d’estats estrangers, però que impartien en proto-italià. Aquesta mesura, però, va tenir poc èxit a nivell general perquè només abastava la minoria social que tenia accés a l’escola.
Això vol dir que el català va continuar sent la llengua popular a les ciutats sardes durant la primera etapa de dominació savoiana?
Sí i no. Al segle XVIII el català ja no era la llengua popular a Càller o a Sàsser, com no ho era la de les elits illenques que, amb anterioritat —durant l’època de la monarquia hispànica (segles XVI i XVII)—, havien adoptat el castellà. En aquest nou context de domini savoià, el proto-italià es va imposar com a llengua de cultura. Però, a l’Alguer sobretot, el català continuaria sent la llengua; i els documents oficials on només hi intervenien persones d’extracció popular; com, per exemple, les escriptures notarials de compra-venda que es van continuar redactant en català fins ben entrat el segle XIX.
Marcel Farinelli, historiador i investigador. / Foto: Carlos Baglietto.
Queda clar que, durant aquell primer període de dominació savoiana, el proto-italià es va acabar imposant a les ciutats del litoral. Excepte a l’Alguer. Però, i en les zones rurals de l’interior de l’illa?
Les zones rurals de l’interior de l’illa havien estat poc catalanitzades, i van romandre, bàsicament, de llengua i cultura sarda fins a la segona meitat del segle XX. El que va succeir a partir de 1718, amb l’inici de la dominació savoiana, és que el proto-italià va ser molt lentament imposat en el conjunt de l’illa, com a llengua culta i de l'administració.
El règim savoià va arribar a prohibir i perseguir el català?
No. El que van fer va ser fabricar, divulgar i imposar una ideologia que associava el català —i el sard— amb la ignorància, amb l’analfabetisme i amb la rusticitat. Proclamaven que la persona que tenia un mínim nivell cultural i intel·lectual parlava en proto-italià, i no en el “dialecte” —que era com anomenaven el català—; que ni tan sols era oficial en el seu territori matriu. Recordem que, en aquella època (segles XVIII i XIX), el català estava prohibit i perseguit als estats francès i espanyol. Però, malgrat tot, a l’Alguer, el català es va conservar perquè era el principal element d’identitat local i era també un mecanisme d’integració social de la població immigrada. Tant és així que, per exemple, quan Napoleó va envair el Piemont, i els ducs independents de Savoia es van haver de refugiar a Sardenya, la societat algueresa els va rebre amb una poesia en català. I el seu autor era d’origen lígur.
L’any 1861, els Savoia piemontesos —i reis de Sardenya des del 1718— culminen la unificació política italiana. Quina és la postura, diguem d’aquella nova i flamant Itàlia, amb el català de l’Alguer?
El mapa lingüístic de la Itàlia de l’endemà de la unificació, el 1861, és un trenca-closques de llengües regionals. Una, per exemple, és el piemontès. I una altra, el català. I el nou estat italià adapta el proto-italià a la nova situació política i el converteix en l’italià modern. En aquell context d’unificació, se li va donar molta importància a la llengua italiana. Massimo d’Azeglio, una de les figures cabdals de la nova Itàlia del moment, va proclamar: “Hem fet Itàlia, i ara hem de fer els italians”. Aquesta cita és molt reveladora.
Això vol dir que la pressió contra el català es va intensificar?
Sí. Seguint la inèrcia general europea del moment, s’estén l’ensenyament —que serà, exclusivament, en italià—; i s’intensifica la ideologia savoiana nascuda al segle anterior, aquella que associava el català amb la ignorància, l’analfabetisme i la rusticitat. De fet, el nou poder italià, d’arrel i de tradició savoiana, va projectar aquesta ideologia al conjunt de llengües regionals d’aquella nova Itàlia.
Com es viu aquest “quart de volta” a l’Alguer?
L’escola és encara poc difosa i té com un dels objectius principals ensenyar l’italià. Per això, fins a principis del XX s’aplica un mètode que es diu “del dialecte a la llengua”, i llavors trobem uns llibrets impresos en un català no normatiu que utilitzava l’escola italiana per introduir la canalla algueresa catalanoparlant en la llengua italiana.
On s’imprimien aquests llibrets? A Catalunya?
No, malauradament la circulació de llibres entre Catalunya i l’Alguer és, encara avui, problemàtica. Els manuals per ensenyar l’italià els publicaven grans editorials, com Bemporad a Florència, i tenien un abast regional. És a dir, el català era tractat com un dialecte de Sardenya, no un idioma nacional.
Això evidencia que, malgrat tot, el català encara era “la llengua” a l’Alguer?
Sí. A finals del segle XIX i a principis del XX, el paisatge sociolingüístic popular de l’Alguer no s’ha vist alterat per l’estat savoià, primer; i l’italià, després. I sí que és cert que, en aquell moment, la idea que la gent instruïda i culta parla italià; i que la gent analfabeta i rústica parla català, està plenament consolidada. Però també ho és que, en aquell moment, l’Alguer viu una etapa de recuperació cultural catalana, que venia del “descobriment”.
Marcel Farinelli, professor de l'universitat CIEE Barcelona. / Foto: Carlos Baglietto.
És l’època en què Eduard Toda, un viatger i intel·lectual de Reus que havia estat diplomàtic espanyol, divulga l’existència d’una ciutat catalana a Itàlia; i restaura la relació cultural i històrica entre Catalunya i l’Alguer, perduda des del 1714.
L’any 1922, Mussolini assoleix el poder a Itàlia. Quina va ser la postura del règim feixista italià amb el català de l’Alguer?
El nou règim feixista proclama que el català de l’Alguer és una relíquia cultural a eliminar. Com ho eren totes les minories lingüístiques que s’havien conservat fins aquell moment. Es fabrica, es divulga i s’imposa la idea que a Itàlia només es parla italià; i aquells llibrets en català que utilitzaven les escoles de l’Alguer són prohibits. Les noves autoritats feixistes locals volen tancar les “Costures”, una mena de llar d'infants populars on la llengua que s’hi parla és el català, amb la pretesa excusa que són un problema higiènico-sanitari. Però, en canvi, ens trobem amb la paradoxa que les reunions dels “camises negres” locals (els feixistes de l’Alguer) se celebraven en català.
El règim feixista seria el responsable de la reculada del català a l’Alguer?
El règim feixista va posar les bases, amb la propaganda i la instrucció, però també amb l'anomenada colonització interna. Durant aquella època (1922-1945), es va començar a construir una nova ciutat anomenada Fertilia en una part despoblada del territori alguerès. La idea era poblar-la amb famílies de la península, amb el propòsit de diluir i eliminar la fesomia catalana de l’Alguer. Fertilia havia de ser un nou municipi, italianoparlant, que ocuparia la meitat nord de l’actual Alguer. Jo mateix soc un producte d’aquella colonització. Amb l’esclat de la II Guerra Mundial (1939) els treballs es van aturar. I un cop acabat el conflicte (1945) Fertilia passaria a acollir els refugiats italians que havien estat expulsats d’Istria i de Dalmàcia, i els camps del seu voltant serien ocupats per pagesos sards. És a dir, el règim feixista va engegar un procés de substitució lingüística que seguiria en els decennis següents i que va estigmatitzar el català com a sinònim d’ignorància i d’escassa italianitat.
En quin moment comença la reculada més acusada?
Paradoxalment, després de la II Guerra Mundial (1945), quan el règim feixista de Mussolini ja havia estat derrocat i liquidat, es difon a tot el país un moviment per recuperar els mal anomenats “dialectes”, del qual el cinema neo-realista n’és un exemple. Tot i així, el nou règim democràtic i republicà italià sorgit al final del conflicte, continuaria predicant que l’italià era l’idioma bo, el de la cultura, clarament contraposat al català, el “dialecte de l’analfabetisme” que, després de la primavera republicana espanyola, torna a estar prohibit i perseguit a l’estat espanyol.
És la mateixa cançó que la de l’època dels primers Savoia...
Sí, però el que succeeix en aquell moment, i que explica la paradoxal reculada del català a l’Alguer, és que l’estat italià contemporani compta amb uns instruments molt més poderosos que abans. L’escola, la literatura, la música, la ràdio, els mitjans de premsa escrits continuen sent en català. Però, a partir del 1945, es generalitza el consum de cinema, de televisió..., que són exclusivament en italià. Les joves generacions s’identifiquen amb els actors o amb els cantants que veuen a la gran pantalla o a la petita pantalla i que parlen només italià. Mentre que les relacions amb les terres de parla catalana són pràcticament inexistents. En aquell moment, culmina el procés d’italianització i es trenca, parcialment, la cadena de transmissió generacional. I el català, que havia estat llengua majoritària durant set segles, de la nit al dia passa a ser una llengua minoritària en la seva pròpia casa.