Tal dia com avui de l’any 1798, fa 223 anys, moria a Èpila (Aragó) Pedro Pablo Abarca de Bolea y Ximenez de Urrea, comte de Aranda; que en el decurs de la seva vida havia estat ministre plenipotenciari del rei Carles III (el quart monarca de la nissaga borbònica espanyola). Aranda, nascut a Siétamo (Aragó) l’any 1719, i considerat un dels màxims exponents de la pretesa Il·lustració espanyola; seria el que, entre altre coses, promulgaria la Real Cédula de 1768 “para que en todo el reino se actúe y enseñe en lengua castellana”; o el que el 1773, ordenaria la desforestació dels Monegres aragonesos, fins llavors el bosc d’alzines més gran d’Europa.
Els decrets de Nova Planta (1717), imposats després de l’ocupació borbònica de 1714, havien prohibit l’ús públic del català. En el camp de l’ensenyament aquella mesura afectaria, bàsicament, els estudis superiors (a la nova i única Universitat de Cervera es va prohibir que els professors i alumnes utilitzessin el català, fins i tot, en les converses informals). Però, en canvi, pel que fa a l’ensenyament a les escoles de “primeres lletres”, hi havia un buit legal que permetia, de forma semi-clandestina, l’ús de la llengua del país. Amb la publicació de la Real Cédula, Aranda pretenia erradicar totalment el català de l’ensenyament, en un país on el 90% de la població no coneixia el castellà.
Aranda, també es va fer tristament cèlebre per les seves polítiques agràries pretesament il·lustrades. Els Furs d’Aragó, liquidats a sang i foc pel regim borbònic el 1707, protegien els Monegres, un bosc d’ús comunal que era la massa forestal d’alzines més gran d’Europa. Emparant-se en la, ja llavors, inexistència del Furs (1773); va ordenar la privatització i la desforestació dels Monegres, per a convertir-los en terres de conreu de cereal. Aquella mesura, no tan sols va arruïnar l’economia de la zona (els Monegres eren les pastures d’hivern de la potent ramaderia aragonesa); sinó que, també, va precipitar l’erosió i la desertització del territori.