Tal dia com avui de l’any 992, fa 1.027 anys, moria a La Seu d’Urgell el comte Borrell II, sobirà dels comtats independents de Barcelona, Girona, Osona i Urgell. Borrell II, era net del comte Guifré I –anomenat el Pilós– i rebesnet del comte Bel·ló de Carcassona –fundador de la nissaga comtal Bel·lònida, que havia destacat per la seva lleialtat a la nissaga carolíngia–. Borrell passaria a la història com el primer comte català independent (985). Els seus hereus i successors –els seus fills– Ramon Borrell I (als comtats de Barcelona, de Girona i d’Osona) i Ermengol I (al comtat d’Urgell) actuarien de forma plenament independent del poder franc.
Borrell II havia nascut a Barcelona l’any 927 i era el tercer fill del comte dependent Sunyer I (de Barcelona, de Girona, d’Osona i d’Urgell) i de Riquilda (filla d’Ermengol, comte dependent de Roergue, Carcí, Nimes i Albi; i besneta de Ramon de Tolosa, marqués de Gotia i membre d’una de les cases occitanes més lleials a la nissaga carolíngia). Borrell II va assolir la dignitat comtal per la mort prematura dels seus dos germans grans (Ermengol i Miró). Durant el seu govern (947-992), va haver de fer front a la campanya militar del cabdill àrab Al-Mansur (985) que va destruir la ciutat de Barcelona i la part sud del seu comtat.
La historiografia tradicional ha insistit molt en el fet que la independència de facto (la no renovació del pacte de vassallatge) es va produir a causa d’aquella campanya militar àrab. S’argumenta que Borrell II va sol·licitar ajut militar al seu patró Lotari I de França i que el silenci i la inacció de París van impulsar la desafecció catalana. Aquesta va ser una causa important. Però també és cert que la cort de París estava immersa en una guerra entre branques menors de la nissaga carolíngia que havia paralitzat tota l’obra de govern. L’entronització de la dinastia Capet (987) –i la desaparició de la dinastia carolíngia– seria una altra de les causes decisives que expliquen la independència catalana.