Tal dia com avui de l’any 1066, fa 955 anys, moria a Barbastre, en aquell moment una plaça en disputa entre la taifa islàmica de Saragossa i el regne cristià de Navarra i Aragó, Ermengol III, comte independent d’Urgell, que havia acudit a la guerra en ajut del seu cunyat, Sanç I, sobirà de Pamplona. La disputa pel control d’aquella estratègica plaça havia reunit forces militars de dominis llunyans que combatien en suport d’una o de l’altra de les dues causes. Segons les fonts de l’època, el rei navarrès va comptar amb la col·laboració de diversos barons feudals de diversos dominis cristians, tant del sud com del nord del Pirineus.
No obstant això, la participació d’Ermengol III en aquell conflicte anava molt més enllà de la simple solidaritat familiar. Des que havia assolit el govern del seu comtat (1037), havia posat en pràctica una política d’expansió territorial cap al sud i cap a l’oest (sempre en col·laboració amb el seu cosí Ramon Berenguer I de Barcelona), que l’hi havia permès guanyar a la taifa islàmica de Lleida les estratègiques places de Camarasa i Pilzà i les terres dels seus voltants. Durant el seu govern, el comtat independent d’Urgell havia incorporat i repoblat una llengua de terreny que, contemporàniament, forma part del territori aragonès de llengua i cultura catalana anomenat Franja de Ponent.
L’empresa conqueridora i repobladora d’Ermengol III d’Urgell es va traduir, també, en l’expansió territorial de la diòcesi d’Urgell, que va crear diverses parròquies que, posteriorment, quedarien -políticament i militarment- enquadrades dins el comtat independent de Ribagorça; i, encara més posteriorment, en el regne d’Aragó. No seria fins després de la Guerra Civil espanyola (1939), que aquelles parròquies que durant vuit segles havien format part de la diòcesi urgellenca, serien transferides a la diòcesi de Barbastre, en un procés que perseguia clarament la descatalanització cultural i històrica del territori.