Tal dia com avui de l’any 1956, fa 65 anys, a París, moria Juan Negrín López, que durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939) havia estat president del vint-i-cinquè i del vint-i-sisè governs de la República espanyola (17 de maig de 1937 – 01 de febrer de 1939). Negrín (Las Palmas, 1892 – París, 1956) era un membre destacat del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i amb anterioritat havia estat diputat a Corts per la província canària de Las Palmas i ministre d’Hisenda del vint-i-quatrè govern de la República (novembre, 1936 – maig, 1937). Mentre era president del govern espanyol (12 d’abril de 1938) va signar l’ordre de reclutament i mobilització de tots els nois de la zona republicana nascuts els anys 1920.

Aquella lleva va afectar nois que en aquell moment tot just havien complert els divuit anys o, fins i tot, que només en tenien disset. Per aquest motiu va ser anomenada popularment Lleva del Biberó. I va ser efectiva, únicament, en els territoris que, en aquell moment, controlava el govern de la República. Es va cridar a files un total de 30.000 nois, la immensa majoria procedents de Catalunya i del País Valencià. Aquella mobilització, considerada una de les actuacions més polèmiques dels governs republicans, va ser molt criticada des del primer moment a tots els nivells. Una de les veus més crítiques amb aquella lleva va ser la de Federica Montseny, exministra de Sanitat i d’Afers Socials dels governs republicans.

Els testimonis que van sobreviure explicaven que únicament van rebre una pretesa instrucció militar amb pals i pedres d’una setmana escassa de duració i que, un cop van ser enviats al front de guerra ―tot i que la previsió inicial era destinar-los a tasques d’assistència a la rereguarda―, van ser situats a primera línia de combat. La immensa majoria dels components de la Lleva del Biberó van ser emplaçats a primera línia de foc de la Batalla de l’Ebre (juliol – novembre, 1938) la més mortífera d’aquell conflicte, on no van poder fer res contra un exèrcit enemic format per soldats adults i bregats i on van patir milers de baixes. Els pocs supervivents van acabar als batallons de treballs forçats del règim franquista o als camps de concentració francesos de l’exili republicà.