Tal dia com avui de l’any 1641, fa 377 anys, moria a Barcelona el 94è president de la Generalitat i primer president de la primera República catalana Pau Claris i Casademunt. El president Claris havia emmalaltit sobtadament set dies abans, el 20 de febrer de 1641, i acabaria morint a les seves estances del Palau de la Generalitat a tres quarts de dotze del vespre del 27 de febrer de 1641. Inicialment s’havia pensat que havia mort a causa d’una intoxicació. Però les investigacions recents portades a terme pel professor Antoni Simón i Tarrés, de la Universitat Autònoma de Barcelona, revelen que Claris va ser emmetzinat amb acqua di Nápoli, un potent verí molt usual a les corts europees de l’època, que tenia la particularitat que no era perceptible per la ciència forense de l’època.

Pau Claris, nascut a Barcelona l’1 de gener de 1586, era fill d’una família amb una llarga tradició de juristes. Va estudiar la carrera de Dret Civil i Canònic a la Universitat de Barcelona entre 1604 i 1612. I el mateix any que va concloure els estudis va passar a ocupar una plaça funcionarial a la diòcesi d’Urgell. En l’exercici de la seva funció destacaria en conflictes com el rescat de les rendes eclesiàstiques catalanes, que havien estat segrestades per la monarquia hispànica, o en la prèdica en català a tot el territori del Principat contra la voluntat de la jerarquia hispànica que pretenia imposar el castellà. L’any 1638 era elegit president de la Generalitat en la seva qualitat de representant del braç eclesiàstic a la Diputació Permanent (l’òrgan permanent de les Corts catalanes).

 Mapa d'Europa (Amsterdam, 1650). Cartògraf Jan Blaeu

Pau Claris, membre d’una prestigiosa generació d’intel·lectuals de l’època, en la seva qualitat de president, gestionaria la crisi i l’esclat de la Revolució dels Segadors que va conduir a la proclamació de la primera República catalana (16 de gener de 1641). Després de la seva inesperada mort, ja va planar la sospita que el president Claris havia estat emmetzinat. En un primer moment les classes dirigents catalanes van assenyalar la possible intervenció d’agents hispànics infiltrats entre el servei de Palau. La carta que el militar Roger de Bossost —senyor d’Espenan— (màxima autoritat de l’exèrcit aliat francès a Catalunya) va enviar al cardenal Richelieu (ministre plenipotenciari de la monarquia francesa) apuntava clarament en aquesta direcció.