Tal dia com avui de l’any 1940, fa 80 anys, l’endemà de l’afusellament del president Companys, la premsa que s’editava a Catalunya sortia al carrer sense cap esment a l’execució. Des de l’ocupació franquista de Catalunya (gener-febrer 1939), els rotatius catalans de l’època que havien sobreviscut la depuració franquista havien estat convertits en simples difusors de la propaganda ideològica del règim franquista, i amb aquest objectiu la seva direcció havia estat encomanada a elements declaradament “afectos al régimen”, nomenats a dit per l’aparell d’estat franquista,

Aquesta estratègia de control sobre els mitjans catalans, i fins i tot de desconfiança cap als franquistes catalans, era molt evident en les direccions dels dos grans rotatius del moment. Després de l’ocupació franquista de Barcelona (26/01/1939), La Vanguardia Española va passar a ser dirigida pel falangista Manuel Aznar Zubigaray, un personatge que havia fet un curiós viatge des de la premsa nacionalista basca fins a la crònica militar del bàndol rebel durant la Guerra Civil. Aznar seria l’avi de José María Aznar López, expresident del govern espanyol pel Partit Popular (1996-2004).

No obstant això, quan es va produir l’afusellament de Companys, el nou director de La Vanguardia era el també falangista Luis Martínez de Galinsoga, que es faria tristament cèlebre als anys seixanta quan va proclamar públicament i insistentment “todos los catalanes son una mierda”. A El Correo Catalán les coses no eren diferents. També després de l’ocupació franquista de Barcelona (26/01/1939), va ser nomenat director el carlí murcià Diego Ramírez Pastor (1939-1946). Va ser l’únic no català dels dotze directors que va tenir el rotatiu carlí, durant els seus cent onze anys d’història.

El silenci d’aquell fet sorprèn, més quan la captura i execució del president Companys havia estat convertida en l’objectiu número u del Ministeri de Governació espanyol, dirigit, en aquell moment, pel falangista i filonazi Ramón Serrano Suñer, conegut popularment com el Cuñadísimo, per la seva relació familiar amb el dictador Franco. Serrano Suñer havia ordit la captura del president Companys i, amb anterioritat, havia estat el promotor dels nomenaments d’Aznar, Galinsoga i Ramírez Pastor al capdavant dels dos grans rotatius catalans del moment.