Tal dia com avui de l’any 1725, fa 293 anys, l’arxiduc Carles VI d’Àustria i el rei Felip V d’Espanya signaven el Tractat de Viena —a la capital austríaca— que posava fi definitivament al conflicte successori hispànic (1701-1715). En aquell tractat l’arxiduc Carles, que havia estat el candidat dels països de la Corona d’Aragó al tron hispànic, reconeixia Felip de Borbó —que regnava com a Felip V— com a rei de les Espanyes. Malgrat els esforços de la cancelleria vienesa, sobretot dels catalans que com Vilana-Perles o com Plantí hi tenien destacades responsabilitats, el Borbó hispànic es va negar rotundament a restablir les institucions de govern catalanes.
En canvi, una de les compensacions que van obtenir els negociadors de la casa Habsburg va ser el compromís de restituir als seus legítims propietaris tots els béns i patrimonis que l’administració borbònica havia confiscat als austriacistes. Aquesta mesura va afectar, també, una part important de l’exili català de 1714, que poc després iniciaria el retorn a Catalunya. No obstant això, cal dir que l’administració borbònica trigaria anys a fer efectiva aquella resolució. En alguns casos, els perjudicats només aconseguirien recuperar una part del patrimoni confiscat. I en altres casos, la restitució no es faria efectiva fins passada una generació, i els beneficiaris serien els hereus dels perjudicats.
En aquell tractat també es va acordar una relativa amnistia que havia de permetre els exiliats refer la seva vida a Catalunya amb normalitat. Però la realitat va ser molt diferent. Molts exiliats, en tornar als seus pobles i ciutats d’origen, van ser sotmesos a un assetjament permanent per part de les autoritats borbòniques —traves burocràtiques per a recuperar els seus béns, denegació de permisos per iniciar activitats comercials, sancions per infraccions inexistents, imposicions tributàries calculades arbitràriament— que els van obligar a malvendre el patrimoni recuperat i a establir-se de nou als dominis dels Habsburg, bàsicament els regnes de Nàpols i d’Hongria.