Tal dia com avui de l'any 1962, fa 55 anys, es produïa una riuada a la comarca del Vallès Occidental, que se saldaria amb el tràgic balanç de 441 morts i 374 desapareguts. També es van perdre centenars d'habitatges i dotzenes de fàbriques, principalment a Terrassa, a Rubí, a Sabadell, a Sant Quirze, a Cerdanyola, a Ripollet, a Mollet i, en menor mesura, en altres poblacions del Vallès Oriental i del Maresme. Es va estimar que les pèrdues materials s'elevaven a 2.700 milions de pessetes, l'equivalent actual aproximat a uns 1.000 milions d'euros. La comunitat internacional va assenyalar els dirigents franquistes com els responsables de la tragèdia.
Les zones més afectades per la riuada van ser els arenys de les rieres de Rubí, del Palau i de les Arenes; i dels rius Llobregat, Besós i Ripoll. Durant els anys immediatament anteriors, els propietaris dels terrenys —persones molt relacionades amb el règim franquista— havien aconseguit que els ajuntaments —governats per elements de l'aparell polític franquista— autoritzessin la construcció d'habitatges i de fàbriques sobre les zones inundables, malgrat l'evident perill que representava. Eren els anys de les primeres onades immigratòries procedents del sud peninsular i la zona que resultaria devastada s'havia omplert de famílies d'extracció humil i de condició obrera.
Aquella matinada del 25 de setembre van caure 212 litres per metre quadrat en menys de tres hores. Rieres amb cabals insignificants van assolir màxims de 5.000 metres cúbics per segon; i els barris de les Arenes i de l'Escardívol —a Rubí—; d’Egara —a Terrassa— i dels Rosers —a Sant Quirze— van desaparèixer literalment arrossegats per les aigües. També algunes fàbriques del “triangle de la mort” quedarien materialment arrasades. La riuada del Vallès va ser un cop duríssim per a milers de famílies humils que, carregades de dignitat, havien fet el camí de l'emigrant per donar un futur als seus fills. I per dotzenes d'empresaris que van veure arruïnat el seu projecte i el seu patrimoni.
Supervivents refugiats / Font: Museu de Terrassa
El règim franquista, superat pels esdeveniments, va ser incapaç de donar una resposta. Ni d'auxili a les víctimes ni d'exigència de responsabilitats. L'ajut va arribar via internacional —a través d'organitzacions humanitàries que tindrien veritables problemes a les duanes espanyoles—; de la solidaritat popular catalana i espanyola i de l’Església catalana a través dels grups d'escortes. Els efectes de la riuada es perllongarien durant més d'un any, tant en la zona directament afectada com en la seva perifèria, en forma d’infraestructures viàries que havien quedat inutilitzables. Fins passats diversos anys, el règim franquista no prendria mesures per evitar noves catàstrofes.