Tal dia com avui de l’any 1933, fa 86 anys, se celebraven les segones eleccions generals de la II República espanyola (1931-1939). Aquells comicis es van convocar dos anys abans d’esgotar la legislatura iniciada poc després de les eleccions generals de 1931. Niceto Alcalá-Zamora, president de la República, havia dissolt les Corts espanyoles per la impossibilitat de resoldre la crisi que afectava l’aliança de govern entre els principals partits d’abast estatal resultants de les eleccions de 1931: el PSOE (dirigit per Largo Caballero), el Partit Republicà Radical (dirigit per Lerroux) i el Partit Republicà Radical Socialista (dirigit per Marcel·lí Domingo).

Les de 1933 van ser les primeres eleccions generals espanyoles de sufragi universal. Les dones ja havien votat amb anterioritat: el precedent més remot havia estat el referèndum del mercat de Canet (16 d'abril de 1933); però mai ho havien pogut fer en unes eleccions generals. En el conjunt estatal, es va produir un daltabaix de les esquerres i els grans guanyadors serien els partits de dreta: la CEDA de Gil-Robles, el PRR de Lerroux i el Partido Agrario de Martínez de Velasco, que quedarien en primera, segona i quarta posició respectivament. El PSOE, que havia guanyat les eleccions de 1931, passaria de 115 a 58 diputats i quedaria relegat a la tercera posició.

En canvi a Catalunya, l’ERC (liderada per Lluís Companys, llavors president del Parlament), que havia guanyat àmpliament les eleccions municipals i les generals de 1931 i les del Parlament de 1932, resistiria relativament bé l’embat de la dreta. Tot i l’espectacular increment de la Lliga Catalana (hereva de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó) que va passar de quatre a vint-i-quatre diputats; la dreta ―globalment― no aconseguiria superar el bloc de les esquerres, liderat per l’ERC i les seves confluències (Unió Socialista i Unió de Rabassaires) que passaven de trenta-set a vint-i-sis, però conservaven la seva condició hegemònica a Catalunya.

La tensió entre el nou executiu espanyol i el govern català desembocaria en els Fets del Sis d’Octubre (1934). La intervenció armada i judicial espanyola se saldaria amb 74 morts, 252 ferits, 1.400 desnonats, 3.400 empresonats, la condemna a reclusió del govern de Catalunya, i la pràctica liquidació de la Generalitat i del Parlament de Catalunya.