Tal dia com avui de l'any 1203, fa 814 anys, es posava la primera pedra de la construcció de la Seu Vella de Lleida, la catedral de la diòcesi ilerdense. La Seu lleidatana va ser edificada al cim del turó —anomenat des de llavors “de la Seu”— sobre les restes d'una antiga catedral cristiana edificada a les darreries de la dominació romana, quan la religió cristiana havia estat convertida en la confessió oficial de l'Imperi. La Ilerda romana era seu episcopal d'una extensa diòcesi que cobria el territori de l'antiga nació nord-ibèrica dels ilergets: les planes d'Urgell i de la Llitera i les valls dels rius Segre, Cinca, Éssera, Alcanadre i les dues Nogueres.
Durant els segles de dominació islàmica (714-1149) l'antiga catedral havia estat reconvertida en una mesquita. Però amb la incorporació de Lleida al món cultural, polític i religiós cristià (1149), l'arquitectura, l'urbanisme i el paisatge sociològic van viure una transformació formidable. El casal de Barcelona-Aragó va projectar la formació d'una gran ciutat que havia de contrapesar el poder de les cases feudals d'Urgell, de Pallars i de Ribagorça que rivalitzaven amb la monarquia. La va dotar d'un règim polític autònom vinculat exclusivament a la Corona, i va iniciar la construcció de grans edificis que havien de donar forma definitiva al projecte.
La Seu Vella era un dels grans edificis projectats per ser símbol del contrapès i, per extensió, del poder dels estaments polítics i socials reials: mercaders, artesans i poble menut. Va ser dissenyada seguint els models arquitectònics de transició del romànic al gòtic originaris de la Normandia francesa. Amb un elevat campanar que volia afirmar —des de qualsevol punt de les extenses planes que l'envolten— l'existència d'una ciutat que naixia i es desenvolupava en un règim de llibertats. La Seu Vella seria la catedral de la diòcesi ilerdense durant cinc segles, fins que el 1707, el primer Borbó hispànic, per humiliar els lleidatans, la va desfigurar i la va convertir en un quarter militar.