Tal dia com avui de l’any 1837, fa 184 anys, a l’Havana (llavors colònia espanyola de Cuba) entrava en funcionament el primer ferrocarril d'Iberoamèrica. Aquella línia cobria, inicialment, un tram de vint-i-set quilòmetres entre l’Havana i Santiago de Bejucal (al nord-est de la capital), en una zona de plantacions de canya i extracció de sucre dirigides per empresaris catalans. Aquell ferrocarril es va projectar, bàsicament, per transportar la producció dels ingenios (explotacions sucreres) fins al port de l’Havana, on era embarcat en direcció als principals ports europeus. Una part d’aquella producció es destinava a la potent indústria de destil·lats de l’alcohol de Reus.
L’inici de la història d’aquell ferrocarril l’havia escrita un català. Set anys abans de la inauguració d’aquella primera línia, el tinent general Francesc Dionís Vives i Planes (Orà, 1767 – Madrid, 1840), governador general de Cuba, havia creat la Junta de Caminos de Hierro de Cuba, que va redactar el projecte de construcció del ferrocarril l’Havana-Santiago de Bejucal-Güines; i que s’havia d’executar ―en bona part― amb fons públics. Però el clima de repressió i corrupció política a la metròpoli, sumats a l’estat de salut precari del rei Ferran VII (afectat per una estranya inflamació i que acabaria morint un any i mig més tard), van paralitzar el projecte.
L’any 1834, la reina vídua i regent Maria Cristina de Borbó va autoritzar la represa del projecte, però sense fons públics. A partir d’aquell moment, serien una sèrie d’inversors privats (fonamentalment sucrers catalans de Cuba) que n'assumirien el finançament a través d’un organisme privat anomenat Real Junta de Fomento de Cuba. Vives ja havia estat rellevat com a governador de la colònia, i no va poder veure ni la represa dels treballs ni la culminació de l’obra. Però un altre català que va tenir una relació molt directa en aquella segona fase del projecte ―el mataroní Miquel Biada― seria el promotor del primer ferrocarril peninsular (Barcelona-Mataró, 1848).