Tal dia com avui de l’any 1694, fa 328 anys, a Madrid, moria Gaspar Téllez-Girón y Sandoval (Madrid, 1625), duc d’Osuna, que havia estat virrei hispànic a Catalunya (1667-1669), a l’inici del regnat de Carles II (1665-1700), el darrer Habsburg al tron de Madrid. Téllez-Girón va dimitir de forma irrevocable: va enviar una missiva oficial a la cancelleria on deia: “Mi poca salud y mi falta de hacienda me ponen en precisa obligación de no poder proseguir en el real servicio de V.M., y así suplico se sirva de mandarme dar licencia.(...) Remito a V.S. esa carta, para que la ponga en las reales manos de S.M. debiendo solo añadir en ésta, que si se me niega la licencia, me iré sin ella”. No obstant això, poc després acceptava el càrrec de virrei del Milanesat.

La figura i l’actuació de Téllez-Girón posen de relleu que els càrrecs de virrei a Flandes i a Catalunya van ser les pitjors destinacions dels alts càrrecs de la monarquia hispànica durant l’etapa Habsburg (1516-1700). Des de finals del segle XVI, Flandes i Catalunya eren els països més pròspers i, al mateix temps, més conflictius de l’edifici polític hispànic; i els seus virreis, sovint, cremaven la seva carrera política en els conflictes permanents amb les institucions flamenques i catalanes. De fet, des de 1659 (conclusió de la Guerra de Separació de Catalunya), el càrrec virregnal de Catalunya es va destinar a personatges que la cancelleria hispànica tenia el propòsit de carbonitzar políticament. El cas més evident seria el de Portocarrero (1701-1703).

Téllez-Girón havia arribat a Catalunya pocs anys després de la conclusió de la Guerra de Separació (1640-1652/59), del Tractat dels Pirineus (1659/60) i d’una terrible depuració ideològica a les institucions catalanes perpetrada per la monarquia hispànica. Però tot i això, el fenomen del bandolerisme —que tenia unes arrels anteriors a la crisi i al conflicte— continuava vigent, alimentat per un estat de misèria generalitzada causada per la guerra que feia de Catalunya un polvorí social. Téllez-Girón mai va ser capaç de coordinar l’aparell hispànic i les institucions catalanes, ni de donar suport a les iniciatives privades que invertien per crear riquesa. Finalment incapaç de gestionar aquell escenari crític, fugiria tement el final de la seva carrera.