Tal dia com avui de l’any 1641, fa 378 anys, en el context de la Guerra dels Segadors (1640-1652), l’exèrcit de Catalunya derrotava les tropes hispàniques del rei Felip IV, comandades pel marquès de Los Vélez, a la batalla de Montjuïc. Era el primer cop des de l’inici del conflicte (juliol de 1640) que l’exèrcit de Catalunya aconseguia aturar la progressió de les tropes hispàniques, que s’havia iniciat a Tortosa i seguint la línia de la costa havien devastat tots els pobles i viles fins a Martorell. Havia estat significativament rellevant l’actuació hispànica a Cambrils, el 14 de desembre de 1640, que havien saldat amb l’execució de 700 presoners de guerra catalans i el saqueig i l’assassinat de més de 300 persones que formaven part de la població civil de la vila.

La batalla de Montjuïc venia precedida de la desfeta catalana que s’havia produït quatre dies abans a Martorell, i que havia permès l’accés de les tropes hispàniques a Barcelona. Acampats a Sants i disposats a prendre Barcelona a l’assalt, les tropes hispàniques ho van fiar tot a la seva superioritat numèrica (24.000 atacants contra 6.000 defensors) fins a l’extrem que es van apropar a la muralla sense cap tipus de precaució. Per altra banda, l’encert de les artilleries catalanes situades a la muralla de la ciutat i al castell de Montjuïc, combinades amb les ràpides sortides de la cavalleria i de la infanteria, comandades pels coronels Tamarit i Cabanyes, convertiria els atacants en un dantesc camp de cadàvers, on moririen, també, els principals oficials de Los Vélez.

Poc després, quan Los Vélez va tenir coneixement que arribava un destacament de 6.000 efectius francesos comandats pel mariscal La Mothe (enviats pel cardenal Richelieu en compliment dels pactes iniciàtics de l’aliança catalanofrancesa signada a Ceret el setembre anterior), va ordenar la retirada cap a Tarragona. Aquella retirada va ser tan dantesca com la derrota militar pròpiament: la cavalleria i la infanteria catalanes van fustigar la rereguarda hispànica en la seva fugida, i en el camp hispànic es van produir nombroses desercions. La transcendència d’aquella derrota provocaria el cessament i caiguda en desgràcia de Los Vélez, convertit en el boc expiatori de les polítiques catalanes del rei Felip IV i del seu ministre plenipotenciari Olivares.