Tal dia com avui de l’any 1492, fa 532 anys, entrava en vigor el Decret de l’Alhambra, signat a Granada el 31 de març anterior pels reis Ferran II de Catalunya i Aragó i Isabel I de Castella i Lleó. Aquell decret fixava un termini màxim de quatre mesos (fins al 31 de juliol de 1492) perquè els jueus dels dominis peninsulars de la monarquia hispànica es convertissin al cristianisme o abandonessin aquests territoris. L’1 d’agost de 1492 era el primer dia que les mil·lenàries comunitats jueves hispàniques, que havien arribat durant l’època baix imperial romana (segles III a V) i que havien continuat practicant la seva confessió durant mil anys, desapareixien del mapa sociològic i cultural peninsular.

Aquell edicte va tenir un impacte molt diferenciat en funció del territori. Mentre que a la corona castellanolleonesa es va produir una diàspora de més de 100.000 persones, que es traduiria en la creació de les comunitats sefardites escampades arreu de la Mediterrània i en la conservació d’una llengua castellana medieval; a la corona catalanoaragonesa, aquest exili no va afectar més de 20.000 persones (8.000 a Catalunya) i les comunitats judeocatalanes, anomenades katalanim —de llengua catalana medieval— per diferenciar-les de les sefardites, sempre van tenir un gran prestigi (l’escoles judeocatalanes de Roma o de Salònica), però, també, sempre van ser una minoria en aquell món de la Diàspora hispànica de 1492.

Els països de la corona catalanoaragonesa eren els territoris europeus que tenien el percentatge més elevat de població jueva (s’estima que un 15%). La Catalunya de 1492, malgrat que els fogatges li calculen una població molt baixa, podria tenir uns 400.000 habitants (aquests fogatges tenien un caràcter fiscal i la gent se n’escapava en la mesura del que podia). Per tant, la població judeocatalana representaria una massa d’unes 60.000 persones. Si, durant els mesos precedents, només es van comptabilitzar 8.000 sortides, voldria dir que uns 50.000 jueus catalans (que representarien un 12% de la població del país) es van batejar i van adoptar cognoms cristians, tot i que una petita minoria continuaria practicant la fe mosaica en la clandestinitat.